Jugando a piratas

L'Aina ha dibuixat un nen i una nena, cadascun en un full diferent, i ha escrit un diàleg entre ells. Ho ha fet en castellà i m'ha cridat l'atenció perquè és la primera vegada que li veig fer-ho. M'ha cridat l'atenció però no m'ha estranyat, perquè el castellà és una llengua de joc habitual entre ella i l'Adrià. I és curiós d'observar. Quan juguen a inventar-se una història narren en català i dialoguen en castellà. Ho explica -m'imagino- el fet que miren majoritàriament dibuixos en castellà. Mentre que la narració és una interacció entre ells dos, una invenció que consensuen i comparteixen, en el diàleg són els personatges els qui parlen de forma directa. La narració és, per tant, un diàleg entre dos autors que es diuen Aina i Adrià, que es distancien dels personatges per contextualitzar de forma pactada la història, i si entre ells parlen sempre en català, és evident que han de (co)narrar en català. El diàleg, en canvi, és la història explicada a través de les intervencions dels propis personatges, i si els personatges que ells volen imaginar parlen a la tele en castellà, per què canviar-los l'idioma? Aquesta és la història de l'Aina, tal com l'ha escrit:

-Hola, porque no estas jugando a piratas?

-Por que no megusta

-I porque no?

-Por que no megustan las espadas

-Por que no tegustan?

-Por que azen danyo

-Ha!!

IABIA UNA VAGADA

L'Adrià ha escrit un conte. Ho ha fet amb lletra de pal i separant les paraules -encara no sé per què- amb una barra vertical. El copio aquí tal com l'ha escrit, substituint les barres per espais en blanc:

IABIA UNA VAGADA UN

NEN CAS DEIA NATALIA

I UNA NEN CAS DEIA MARC

ALS DOS BAN ANA

A UN LLOC MOL FOSC

TINC UN PUCET DA

POR BADI LA NATALIA

PATA PLAF UNAS

PEDRAS ALZI BA TALLA

AL CAMI ARACEFEN

IO TAGUDU NATALIA

IA VAXACA LAS PEDRES

Llevat de la confusió de gènere inicial, de l'error de concordança de BA i d'un parell de lapsus fonètics (la n final d'ARACEFEN i una A sobrant a IA) la narració és impecable des d'un punt de vista estructural i de coherència textual. Combina amb destresa la tercera persona i l'estil directe, i aconsegueix donar-li una agilitat i una vivesa sorprenents. Segurament hi té a veure el fet que cada vespre, abans d'anar a dormir, tant ell com l'Aina escoltin un conte. Bon motiu, doncs, per persistir en el costum.

He intentat a posar l'altre

La progressió en l'aprenentatge lingüístic topa de tant en tant amb certes resistències que perpetuen un determinat error més enllà del que en principi semblaria lògic. L'Aina, per exemple, manté encara intactes dues peculiaritats verbals que no acaba de corregir. D'una banda, les formes del pretèrit imperfet de subjuntiu acabades en -és, la primera i la tercera, que per assimilació amb la resta, fa acabar en -essi. Com en aquesta conversa:

-Papa, els patins?

-Què els passa, als patins?

-Tu em vas dir ahir que quan acabessi de fer els deures podria anar amb patins.

I també l'addició de la preposició a sempre darrera del verb intentar, induïda pel seu acabament fonètic en -a. Avui mateix remenava sense èxit el comandament del DVD per posar-se una pel·lícula de la Kitty i m'ha demanat ajuda perquè havia "intentat a posar l'altre" episodi i no se'n sortia.

La classe ara on estic jo

L'ús en conversa de la subordinació és un indicador clar del grau de maduresa lingüística assolit. La construcció d'oracions compostes exigeix un major domini de les estructures sintàctiques, i si són subordinades encara més. Avui l'Aina, per exemple, s'ha fet un petit embolic sintàctic en voler construir una adjectiva. Parlàvem d'un nen que, segons ella, "l'any passat anava a la classe ara on estic jo". Només ha canviat de lloc el circumstancial ara, però en el to li he notat una certa inseguretat.

Malgrat això, ella no sol tenir problemes per expressar les seves idees o les seves experiències, encara que siguin complexes, però quan fa una explicació extensa perd fluïdesa, sembla com si s'atabalés. El diàleg és una seqüència d'esforç-descans que reporta distensió, però el monòleg demana una major concentració i una capacitat discursiva que encara ha de perfeccionar molt.

La d i la dent

A l'Aina li han caigut ja cinc dents. La primera, casualment, el 2 de juliol de l'any passat, el dia que l'Adrià va fer quatre anys. La sisena és a punt de caure-li i és una de les incisives, les pales grosses de davant. Com cada vegada, ella viu l'esdeveniment amb una barreja de nervis i il·lusió, i està contínuament pendent dels moviments que fa la dent per veure si arriba o no el gran moment. El fet és que ahir, de tant fixar-s'hi, va fer un important descobriment científic:

-Papa, la dent em fa mal cada vegada que dic la d -em va venir a dir amb cara sorpresa.

Jo ho vaig aprofitar per fer-li la seva primera classe de fonètica:

-Clar, perquè la d la fem tocant les dents de dalt amb la punta de la llengua, com la t. Per això d'aquests sons en diem dentals -vaig afegir amb un excés innecessari d'academicisme-. I si proves la f veuràs que també et fa mal.

També vam fer proves amb la z castellana [θ] i ella, amb precaució i molt de compte, ho va anar comprovant. Per les cares que feia li devia semblar molt curiós.

¡Ni se te ocurra!

L'adquisició del castellà és una font constant d'anomalies lingüístiques. Tots dos s'hi enfronten amb afany per aprendre'l, però observo diferències en els seus processos d'aprenentatge. L'Aina, que és més continguda, té ara com ara un castellà força fluït, molt correcte en la conjugació verbal i amb un repertori lèxic més que notable. Només puntualment té algun problema, com ahir que parlava de "las dientes". L'Adrià, en canvi, és més llançat i, per tant, amb resultats molt més irregulars, sovint estrafolaris. Encara calca estructures del català com "ponte al agua" en lloc de "métete en el agua" o "me digo Adrià" en lloc de "me llamo Adrià". També té mancances lèxiques, com "puedo achecar el braz" en lloc de "puedo levantar el brazo", i es confon en l'ús d'algunes preposicions: "me pongo arriba de tuyo" en lloc de "me pongo encima tuyo". Però, alhora, és extraordinàriament agosarat i posa en pràctica sense cap por les expressions que sent en l'àmbit familiar o a la tele, amb predilecció per les de major contundència semàntica, com "ni se te ocurra", "como Dios manda" o "me temo que no".

¿Ya estamos a Suerte?

L'Adrià s'ha llançat a practicar el castellà. El sent a la tele des que va néixer i és present en moltes converses familiars, però fins ara només l'havia utilitzat en situacions molt concretes de joc simbòlic. Aquest permanent contacte amb el castellà explica que no hagi demostrat mai dificultats de comprensió. Tot i així, fins ara havia actuat amb una certa indiferència cap a aquesta llengua, fins i tot, comparant-lo amb l'Aina, s'havia mostrat bastant impermeable a la seva influència. La qüestió és que ara ha començat a expressar-se oralment en castellà i, curiosament, en els mateixos contextos d'emotivitat social que van animar la seva germana a utilitzar-lo fa dos anys i mig. Igual que ella, ho fa amb un to emfàtic que clarament busca la complicitat de l'interlocutor, en moments d'esverament, per cridar l'atenció.

Ho hem constatat de manera molt especial aquest cap de setmana. Hem estat a Sort, on ens hem trobat amb uns amics, l'Olga i el seu fill mitjà Ian, que ens han portat a descobrir uns paratges belíssims del Pallars Sobirà. Però per a l'Adrià -també per a l'Aina, és clar-, la descoberta ha estat doble: el paisatge i la parla. I com que totes dues coses estan íntimament relacionades, endinsar-se en el paisatge del Pallars sentint parlar d'eques i corders fa que allò que normalment entra només per la vista entri també per l'oïda. És sens dubte una manera privilegiada de conèixer un indret, d'interioritzar-lo i d'assaborir-lo.

Però l'Adrià, amb cinc anys acabats de fer, es troba lluny encara de poder gaudir d'aquestes sinestèsies paisatgístiques, de manera que el parlar nord-occidental dels nostres amics li devia resultar estrany. Encara que per raons diferents, li devia passar com quan sent parlar castellà: els entenia tot i ser conscient que aquella no era la seva manera de parlar. Com que es devia sentir incapaç de reproduir aquell "estrany català", va recórrer al castellà. I els diàlegs -o intents de diàleg- resultaven estrambòtics, perquè el seu castellà deficitari, a més de totalment incongruent, li limitava molt la capacitat d'expressió. Tant és així que per preguntar si ja havíem arribat a Sort, va dir: "¿ Ya estamos a Suerte?".

Com quant?

Hi ha dos factors essencials en el progrés lèxic dels nens: l'atreviment i la consulta. L'atreviment és innat i vital, han de tenir coratge lingüístic per avançar en la seva competència comunicativa i en aquest aspecte depenen exclusivament d'ells mateixos. En canvi, la consulta implica l'existència d'un interlocutor que hi doni resposta. I ser capaç de donar una resposta satisfactòria no sempre és fàcil. Ahir, per exemple, l'Aina va sentir a la tele la paraula barat i em va preguntar què volia dir.

-Una cosa que val pocs diners -vaig contestar sense rumiar-m'ho gaire.

-Com quant? -va tornar a preguntar.

Em vaig sentir atrapat. Ells saben que les coses valen diners, però la mesura que delimita si una cosa és cara o barata és subjectiva. Un tomàquet pot ser car o barat, i un cotxe també. Per tant, la meva resposta de tan simple va resultar ineficaç. Vaig intentar una explicació més elaborada:

-Quan ens demanen menys diners dels que creiem que val una cosa, allò és barat; quan ens en demanen més, allò és car.

Però per la cara que va fer, jo diria que no me'n vaig sortir. Els nens necessiten respostes clares, inequívoques, científiques. I aquella explicació meva no n'era gaire, de científica. Ahir el diccionari patern no va funcionar. Si jo tinc un dubte i el diccionari no me'l resol, me'n sentiré defraudat i difícilment el tornaré a obrir quan necessiti resoldre un dubte. És innegable que si els pares volem mantenir-nos com a referent lingüístic dels fills ens ho hem de treballar. A l'esforç que fan ells per aprendre hem de respondre nosaltres amb esforç per ensenyar. I les respostes simples no ensenyen.

LA NINA de porcellana

Ahir l'Aina va escriure un conte. Era el dia de Sant Jordi i la creació literària s'esqueia més que cap altre dia de l'any. El va titular "LA NINA de porcellana":

una nina de porcellana anava ala muntanya i SALiba Tranca aL Vastit i SALVa aracla i va torna ana i vinga i vinga

Tret de la paraula porcellana, que em va demanar que li corregís, la resta és literal. Crida l'atenció en primer lloc la intrusió d'algunes majúscules, imagino que un simple lapsus perquè totes les sap fer minúscules. També la tendència, molt marcada, a l'ús de la vocal a per representar la neutra. Té pendent la r doble i la r muda de l'infinitiu. Molt més endavant haurà d'aprendre a no menjar-se la preposició a de la perífrasi tornar + infinitiu davant de verbs que comencen per aquesta vocal. Amb tot, els progressos són molt evidents, sobretot en la separació de paraules i en la correspondència so-grafia. A banda de les qüestions purament lingüístiques, la seva capacitat creativa està evolucionant sensiblement. Es distancia de la història col·locant-hi un personatge que ja no és ella, ni en primera ni en tercera persona, i adopta el paper de narradora externa. Resulta absolutament fascinant observar-la descobrint el poder d'aquesta desxifradora de pensaments i aliada íntima de la fantasia que és l'escriptura.

Llobregat, llobatons i tempestes

Ahir, a la sortida de l'Escola de Música, anava cap a la plaça Clavé amb l'Adrià. De sobte em va aturar perquè volia llegir el nom del carrer per on passàvem: 

-Caaa...rrer del Llooo...breee...gat -va llegir.
-Molt bé! -vaig reconèixer el seu esforç- saps què és el Llobregat?

-No.

-És el nostre riu, el que passa per Sant Vicenç, els rius també tenen nom -vaig respondre, intentant desvetllar el seu interès.

Per un instant es va mostrar indiferent. Jo m'esperava alguna pregunta sobre el riu o que em demanés per anar-lo a veure... però no, va continuar caminant com si res. De sobte, torna a aturar-se i em diu:

-Llobregat s'assembla a llobató.

-Sí... és veritat -la coincidència de consonants li donaven la raó.

-I també a tempesta -va continuar.

-A tempesta? -vaig preguntar amb estranyesa.

-Totes dues tenen la t -va replicar amb seguretat.

Em va deixar tan decol·locat que només em va sortir un "Sí, clar...".