Encantadora d'aigua

Avui l'Aina, tornant de l'escola de dansa, em deia que s'havia begut tota l'aigua que li havia posat a la motxilla, però que encara tenia molta set. I per explicar-me que l'aigua li agrada molt, que li encanta, em diu: "Sóc encantadora d'aigua". Ha construït l'adjectiu encantadora per derivació del verb encantar, però ha comès dos petits errors, un de sintàctic i un de semàntic. A la frase "m'encanta l'aigua" qui fa l'acció del verb, o sigui el subjecte, no és la primera persona sinó l'aigua. Una confusió que és molt habitual quan es fa l'anàlisi sintàctica d'aquest tipus de construccions. És a dir, com que no és ella qui encanta, ella no pot ser encantadora. I en segon lloc, com que la llengüa no és un codi purament matemàtic, no sempre hi ha coincidència absoluta entre els significats d'un adjectiu i els del verb del qual deriva. És a dir, encara que l'aigua m'encanti, això no la fa encantadora. En qualsevol cas, a mi m'encanta que l'Aina es llanci amb aquests atreviments lingüístics. I quan ho fa -ara sí que puc dir-ho!- em resulta encantadora.