A maiat

L'Adrià va superant de mica en mica la seva particular dificultat amb els sons velars. Durant molt temps ha estat substituint l'oclusiva velar sorda [k] per l'oclusiva dental sorda [t]. També transformava en [t] l'oclusiva velar sonora [g], tot i que per a aquest fonema també tenia altres alternatives, com [bu] o simplement eliminar-lo [vegeu article]. En el cas de la [k] ha anat evolucionant i cada vegada s'hi acosta més, primer amb un estranyíssim so uvular [vegeu article] i ara amb un so ja molt proper a [k]. De la seva curiosa manera de pronunciar aquesta [aqèhqa] en sortiria tota una tesi doctoral. Pel que fa a [g], manté encara alguna dificultat quan el fonema és intervocàlic i, per tant, passa a aproximant: a maiat (m'he amagat), ta banta (s'aguanta). En el primer exemple passa de velar a palatal; i en el segon passa de velar a bilabial. És significatiu que en tots dos casos es mantingui el caracter d'aproximant i tan sols canviï el punt d'articulació. Tenint això en compte, arribo a la conclusió que l'Adrià controla força bé el mode i que les seves dificultats fonètiques se centren, en tot cas, en el punt d'articulació.