Adrià!

Avui, mentre tornàvem en cotxe de les colònies, he vist al carrer una rulot de la marca ADRIA. Per comprovar la velocitat de reacció lectora de l'Adrià, li he preguntat a veure si sabia què hi deia.

-Adrià! -ha contestat de seguida.

Però l'Aina, tot i que des de la seva cadireta tenia menys visibilitat, ha reaccionat a l'instant. Ha observat bé i ha rebatut la lectura del seu germà argumentant que allà no podia dir Adrià, perquè faltava l'accent. I ja hem tingut debat: l'Adrià sostenia que deia Adrià, però que qui ho havia escrit s'havia descuidat l'accent; l'Aina, en canvi, defensava que, si qui ho havia escrit no havia posat l'accent, era perquè havia volgut escriure una altra paraula, que ella no coneixia, però que no era el nom del seu germà. Dues opinions ben diferents per a dos caràcters ben diferents: l'Adrià admet l'error; l'Aina, no. A ell li interessa que digui Adrià i no és problema seu si un altre s'ha equivocat en escriure-ho. Ella no suporta aquest conformisme pràctic, ha d'anar més enllà, necessita saber per què l'accent no hi és i prefereix quedar-se sense resposta abans d'admetre una solució tan elemental.