Que m'estàs perdent la vida!

A l'Adrià li encanta jugar a tirar-se a sobre meu o de la seva mare i fugir esperitat quan intentem atrapar-lo. Com si fos una bestioleta entremaliada que provoca les ires d'una bèstia grossa. Ahir fèiem aquesta mena de joc i en un moment que vaig empresonar les seves cames entre els meus braços, va cridar exasperat:

-Que m'estàs perdent la vida!
-Què vol dir que t'estic perdent la vida? -vaig preguntar, desconcertat.
-Que no em deixes caminar ni passar el temps.

La contundència de l'expressió perdre la vida, que va sonar desesperant, i l'extravagància de l'explicació, amb una primera part òbvia però amb una segona indesxifrable, em van deixar garratibat.