Llobregat, llobatons i tempestes

Ahir, a la sortida de l'Escola de Música, anava cap a la plaça Clavé amb l'Adrià. De sobte em va aturar perquè volia llegir el nom del carrer per on passàvem: 

-Caaa...rrer del Llooo...breee...gat -va llegir.
-Molt bé! -vaig reconèixer el seu esforç- saps què és el Llobregat?

-No.

-És el nostre riu, el que passa per Sant Vicenç, els rius també tenen nom -vaig respondre, intentant desvetllar el seu interès.

Per un instant es va mostrar indiferent. Jo m'esperava alguna pregunta sobre el riu o que em demanés per anar-lo a veure... però no, va continuar caminant com si res. De sobte, torna a aturar-se i em diu:

-Llobregat s'assembla a llobató.

-Sí... és veritat -la coincidència de consonants li donaven la raó.

-I també a tempesta -va continuar.

-A tempesta? -vaig preguntar amb estranyesa.

-Totes dues tenen la t -va replicar amb seguretat.

Em va deixar tan decol·locat que només em va sortir un "Sí, clar...".