¡Ni se te ocurra!

L'adquisició del castellà és una font constant d'anomalies lingüístiques. Tots dos s'hi enfronten amb afany per aprendre'l, però observo diferències en els seus processos d'aprenentatge. L'Aina, que és més continguda, té ara com ara un castellà força fluït, molt correcte en la conjugació verbal i amb un repertori lèxic més que notable. Només puntualment té algun problema, com ahir que parlava de "las dientes". L'Adrià, en canvi, és més llançat i, per tant, amb resultats molt més irregulars, sovint estrafolaris. Encara calca estructures del català com "ponte al agua" en lloc de "métete en el agua" o "me digo Adrià" en lloc de "me llamo Adrià". També té mancances lèxiques, com "puedo achecar el braz" en lloc de "puedo levantar el brazo", i es confon en l'ús d'algunes preposicions: "me pongo arriba de tuyo" en lloc de "me pongo encima tuyo". Però, alhora, és extraordinàriament agosarat i posa en pràctica sense cap por les expressions que sent en l'àmbit familiar o a la tele, amb predilecció per les de major contundència semàntica, com "ni se te ocurra", "como Dios manda" o "me temo que no".