La d i la dent

A l'Aina li han caigut ja cinc dents. La primera, casualment, el 2 de juliol de l'any passat, el dia que l'Adrià va fer quatre anys. La sisena és a punt de caure-li i és una de les incisives, les pales grosses de davant. Com cada vegada, ella viu l'esdeveniment amb una barreja de nervis i il·lusió, i està contínuament pendent dels moviments que fa la dent per veure si arriba o no el gran moment. El fet és que ahir, de tant fixar-s'hi, va fer un important descobriment científic:

-Papa, la dent em fa mal cada vegada que dic la d -em va venir a dir amb cara sorpresa.

Jo ho vaig aprofitar per fer-li la seva primera classe de fonètica:

-Clar, perquè la d la fem tocant les dents de dalt amb la punta de la llengua, com la t. Per això d'aquests sons en diem dentals -vaig afegir amb un excés innecessari d'academicisme-. I si proves la f veuràs que també et fa mal.

També vam fer proves amb la z castellana [θ] i ella, amb precaució i molt de compte, ho va anar comprovant. Per les cares que feia li devia semblar molt curiós.