Bigloteta

L'Aina em va dir ahir que havia anat a la "bigloteta" de l'escola. La conversa va anar així:

- Avui hem anat a la "bigloteta"-m'explica ella.
- Heu anat a la "bigloteta"? -pregunto amb sorpresa, imitant la seva pronunciació.
- No... -contesta amb estranyesa.
- No heu anat a la "bigloteta"? -insisteixo.
- No -confirma ella.
- A la biblioteca? -ara correctament.
- Sí...

Pot semblar una conversa absurda, però ja m'ha passat altres vegades. I sempre arribo a la mateixa conclusió. Encara que ella no sàpiga pronunciar correctament una paraula, només l'entén (o només vol entendre-la, això no ho tinc clar) si es pronuncia correctament. No "accepta" una pronunciació incorrecta quan ve de l'interlocutor. És curiós, sembla com si ella, després d'escoltar i aprendre la paraula biblioteca, no la reconegui mal pronunciada en una tercera persona, encara que sigui imitant la seva pròpia pronunciació. Segurament en la seva memòria lingüística ella té enregistrat biblioteca, i encara que fònicament no sàpiga reproduir exactament el que té memoritzat, ella només reconeix la forma correcta.