La consciència de la correcció

Les comparacions són odioses i poden provocar conclusions errònies. Tot i així assumiré el risc de la imprecisió per comentar la diferència que observo entre les capacitats lingüístiques de l'Aina i de l'Adrià. Tenint molt en compte la diferència d'edat i el que, evidentment, això comporta, percebo que no coincideixen en les seves habilitats i, alhora, en les seves dificultats. L'Aina ha demostrat sempre molt interès per fer una dicció perfecta i es rebel·la contra els seus errors fonètics. Té també molta curiositat pels altres idiomes, sobretot pel castellà, però també pregunta moltes vegades com es diu una determinada paraula en anglès o en rus. I quan n'aprèn una, la repeteix contínuament. En català vol ser sempre molt exacta i molt rigorosa. En castellà, quan no sap una paraula, se la inventa afegint-hi una o final (el dit a l'ull > el dito al ullo) o simplement adaptant-ne la pronunciació. L'Adrià, en canvi, és tot rauxa. Durant una temporada va quequejar perquè volia dir més coses de les que sabia dir. Però no ha trigat gaire a aprendre-les. No manifesta -almenys encara- gaire interès per una pronúncia perfecta, però sí per dir moltes coses. I, realment, en diu moltes. Parla a raig, però no per això ho fa incorrectament. Les estructures li surten bé sense necessitat de pensar-les. És com si la correcció de l'Aina fos conscient i la de l'Adrià inconscient.