L'H(AC)IVERN

L'Adrià està començant a llegir. Ja fa algunes setmanes que li notem un interès creixent per les lletres, per demostrar que les coneix, per saber què diuen i, de tant en tant també, per escriure. Sorprenentment, ni a casa l'hem motivat gaire -almenys que en siguem conscients- ni a l'escola s'hi han posat encara. Per tant, es tracta d'un aprenentatge essencialment intuïtiu, que segurament en bona part s'ha originat per mimetisme de la seva germana. La qüestió és que ho està fent molt abans que l'Aina. I, tot i que el seu interès sembla més aviat competitiu i provocador, és evident que hi sent una especial atracció. Com és lògic, troba els habituals obstacles: lletres que no es llegeixen i lletres que no sonen. Un dia, per exemple, li estava llegint un conte sobre un gegant. Ell va començar a llegir la paraula GEGANT: GEG... Com que veia que no se'n sortia, li vaig voler donar un cop de mà:

- GEGANT.

Però ell no es va conformar, la va acabar de llegir i em va dir:

-No! GEGANT no! Diu GEGANT! -marcant la [t] que jo no havia pronunciat.

Un altre dia el vaig anar a buscar a l'escola i em va voler demostrar que sabia llegir un rètol que hi havia penjat a la classe, que deia "L'HIVERN". Com que ell hi veia una ela seguida d'una hac, va començar:

- L'HAC...
- No Adrià, la hac no té cap so. Has de llegir com si no hi fos.
- L'HIVERN -va dir sense cap més problema.

Es va posar eufòric en veure que ho havia sabut llegir.