Ortigues, espígol i esbarzers

Avui hem anat a les Muntanyes Russes, un paratge de Sant Vicenç veritablement encisador. Un dia esplèndid amb tota una colla d'amics i que m'ha servit per adonar-me de dues coses: que no sortim gaire a trepitjar la natura i que és important fer-ho perquè resulta altament pedagògic. Des del punt de vista estrictament lingüístic, l'Aina i l'Adrià han pres contacte amb un camp semàntic que difícilment palpen al sofà de casa: el de la vegetació. Com que, sempre que puc, procuro que adquireixin precisió lèxica, avui no els he parlat d'arbres o de plantes, sinó de pins, roures, alzines, esbarzers, romaní i dents de lleó. Desaprofitar una ocasió com la d'avui utilitzant substantius genèrics hauria estat un delicte imperdonable contra el fascinant món de la botànica. I, un cop a casa, he volgut comprovar si la sortida havia estat fructífera lingüísticament parlant. I sí, se'n recordaven bé d'aquelles estranyes paraules que no tenen gaire encaix ni sentit en els diàlegs quotidians. Com es pot introduir, per exemple, la paraula esbarzer en una conversa a la sortida de l'escola, a l'hora del sopar o anant cap a natació? Llàstima que per ells, l'excursió, tot i que n'han gaudit moltíssim, hagi comportat una decepció justament botànica: no hem trobat ni ortigues ni espígol, el nom que aquest curs tenen les seves classes.