Una lletra una mica equivocada

La inexactitud de la correspondència entre fonema i grafia posa traves en l'aprenentatge de l'escriptura. Són petites dificultats lingüístiques que moltes vegades s'arrosseguen durant anys en forma d'errades ortogràfiques. Per exemple, l'ensordiment de [d] en posició final o la neutralització en posició àtona dels fonemes [o] i [u]. Ahir a l'hora d'anar a dormir l'Adrià tenia xerrera fonològica, jugava a fer-me endevinar quin nom d'un familiar començava per... s, per... m. Vaig prendre jo la iniciativa i li vaig preguntar quin nom començava i acabava amb d. De seguida em va contestar:

-David! 

I es va posar a pronunciar fonema per fonema, fins que va arribar a la d final, que va fer [t] i em va dir, tot original ell:

-Aquesta lletra està una mica equivocada.

Una explicació elemental, però d'una exactitud i efectivitat demolidores. Ell ha après que d és [d] i que t és [t]. Alguna cosa no acaba de funcionar quan es desfà aquesta correspondència.  Però no diu que està "equivocada", diu que està "una mica equivocada". Aquí hi ha la gràcia. No qualifica aquest petit inconvenient d'equivocació, perquè sap que això passa de vegades. Encara no sap per què, però ja sap que la correspondència entre fonema i grafia no és exacta. No ho veu lògic i li costa d'acceptar-ho, però sap que és així.

Després, el seu torn:

-A veure si endevines quin nom comença per... u?

-Uuuu... riol -vaig voler posar-lo a prova.

Però no el vaig enxampar:

-No, Oriol comença amb o... És que aquesta o també està una mica equivocada.