Com mi

Observo atentament el procés que estan seguint l'Aina i l'Adrià respecte de l'expressió de la primera persona. La veritat és que resulta força interessant. I segurament existeix alguna relació entre els recursos lingüístics emprats i l'evolució en la concepció de la pròpia identitat, de la individualitat com a persones. Per a tots dos el primer pas va ser referir-se a ells mateixos en tercera persona. Una fórmula que s'encomana als pares, perquè nosaltres també molt sovint substituïm la segona persona per la tercera quan ens adrecem a ells directament: "Si l'Adrià no es porta bé..." Devem tenir la sensació que amb la conjugació del verb en segona persona el missatge no és prou clar. Necessitem dir el nom, perquè creiem que així comprenen millor que són ells els destinataris dels nostres advertiments, de les nostres demandes, dels nostres precs, etc.

De mica en mica van aprenent a conjugar els verbs en primera persona i a fer ús dels pronoms forts jo, tu, nosaltres i vosaltres. L'Aina ja fa temps que domina perfectament la conjugació verbal i l'Adrià comença tot just a fer-ho. Tot i així, quedo sorprès de les seves habilitats. Ja diu: "Vull que vingui, la mama." Cap dels dos, per tant, té dificultats amb la distinció morfològica de les diferents persones. On sí que he detectat alguna dificultat és en la distinció jo/mi. Amb l'Aina, és clar. L'Adrià encara no hi ha arribat. L'ús d'una o altra forma depèn de la funció sintàctica del pronom. Si és nominatiu, jo; per a la resta de casos, mi. Però aquest és un matís que encara no és al seu abast. Deu haver après que quan jo va precedit d'alguna "cosa" es converteix en mi (a mi, per mi...). Però darrera de l'adverbi de comparació com aquesta teoria falla. Per això encara diu, erròniament, "com mi" en lloc de "com jo".