Tanta il·lusió que em feia!

Ahir a la tarda anàvem amb l'Aina cap a casa, després de deixar l'Adrià a l'Escola de Música. Plovia, però ella, malgrat la inclemència meteorològica, volia quedar-se al parc de la plaça del Pi en comptes d'anar cap a casa. Òbviament, des del punt de vista d'una nena de cinc anys no hi ha cap motiu perquè la pluja interfereixi en la seva atracció pels gronxadors i els tobogans. Al contrari, encara guanyen interès. Per això l'aixopluc protector de casa la va desencisar:

-Tanta il·lusió que em feia! -va protestar amb un aire de decepció.

La Sandra i jo ens vam mirar instantàniament i vam somriure. Aquella expressió ens va sonar estranya, no feia gens per a una nena de la seva edat. Potser és que aquests avenços lingüístics que tant ens agrada observar, de vegades ens costa assimilar-los. Pura paradoxa: veure'ls créixer ens meravella, però alhora també ens resistim una miqueta a acceptar que deixen de ser petits.