Sí, tomblo

L'Adrià comença a conjugar verbs. L'altre dia jugava amb una escombra petita que li vam regalar pel seu aniversari (una per a cadascú, de fet) i la seva mare li va preguntar:

- Que escombres, Adrià?
- Sí, tomblo (escombro)!

Va entendre el verb i va saber conjugar-lo. És a dir, conscientment va passar el verb escombrar de segona persona del singular a primera. Potser no és la primera vegada que ho fa, però almenys fins ara no me n'havia adonat.

Uenu, tinc de...

Es fa estrany sentir l'Aina utilitzar castellanismes com bueno, pronunciat [uènu], vale, algo [algu], cuidado [kuidadu]. Però és ben normal que, si els sent, els digui. I els sent... En canvi, em costa entendre la seva insistència en l'ús de la perífrasi tenir de + infinitiu per expressar obligació, perquè almenys en l'àmbit familiar no la sent. És evident que si la fa servir és perquè en algun lloc o altre l'ha après, però sobta que hi insisteixi, sobretot tenint en compte que la corregim. L'única explicació que se m'acut és el fet que el verb haver sigui més abstracte o intangible que el verb tenir. Per a una nena de tres anys segurament resulta més atractiu un verb amb més significat, més "contundent" semànticament. Haver és un verb essencialment auxiliar i això el fa feble i poc interessant.