Me'l desnyugues?

Com a tota la canalla, a l'Aina i a l'Adrià els agrada jugar amb globus. Sobretot a l'Adrià. Aquesta afició ha fet aparèixer en el seu vocabulari els verbs nuar i desnuar, i tots dos, casualment, hi afegeixen en conjugar-los un so velar [γ] epentètic entre les vocals. Però l'Adrià, fent honor a la seva sofisticació fonètica, els transforma encara més palatalitzant la [n]. Així, quan ell vol que algú li desnuï un globus, demana: "Me'l desnyugues?".

Que m'estàs perdent la vida!

A l'Adrià li encanta jugar a tirar-se a sobre meu o de la seva mare i fugir esperitat quan intentem atrapar-lo. Com si fos una bestioleta entremaliada que provoca les ires d'una bèstia grossa. Ahir fèiem aquesta mena de joc i en un moment que vaig empresonar les seves cames entre els meus braços, va cridar exasperat:

-Que m'estàs perdent la vida!
-Què vol dir que t'estic perdent la vida? -vaig preguntar, desconcertat.
-Que no em deixes caminar ni passar el temps.

La contundència de l'expressió perdre la vida, que va sonar desesperant, i l'extravagància de l'explicació, amb una primera part òbvia però amb una segona indesxifrable, em van deixar garratibat.

La pell iguala

Tot i que l'Aina demostra una bona precisió mofològica, hi ha encara detalls de la flexió de gènere que no té dominats. Encara regularitza, per exemple, l'adjectiu igual, que construeix en femení afegint-hi el morfema -a propi dels adjectius variables. Avui m'ha preguntat si teníem la "pell iguala". Lògicament, també regularitza el plural i fa iguals/iguales.

Ni col ni aigua enzigenada

Avui l'Adrià s'ha fet una rascada al braç. No li feia gens de mal, però a l'hora de curar-lo, com sempre, hem tingut un daltabaix emocional. A ell tots aquests utensilis de farmaciola li provoquen una aprensió descomunal. Amb els ulls enllagrimats, entre neguits i laments, m'ha suplicat que no li posés ni col ni aigua enzigenada, que anéssim directament al lila. Ho he intentat, però res, he acabat rentat-li la ferida amb aigua de l'aixeta i posant-li unes gotes de iode.

Adrià!

Avui, mentre tornàvem en cotxe de les colònies, he vist al carrer una rulot de la marca ADRIA. Per comprovar la velocitat de reacció lectora de l'Adrià, li he preguntat a veure si sabia què hi deia.

-Adrià! -ha contestat de seguida.

Però l'Aina, tot i que des de la seva cadireta tenia menys visibilitat, ha reaccionat a l'instant. Ha observat bé i ha rebatut la lectura del seu germà argumentant que allà no podia dir Adrià, perquè faltava l'accent. I ja hem tingut debat: l'Adrià sostenia que deia Adrià, però que qui ho havia escrit s'havia descuidat l'accent; l'Aina, en canvi, defensava que, si qui ho havia escrit no havia posat l'accent, era perquè havia volgut escriure una altra paraula, que ella no coneixia, però que no era el nom del seu germà. Dues opinions ben diferents per a dos caràcters ben diferents: l'Adrià admet l'error; l'Aina, no. A ell li interessa que digui Adrià i no és problema seu si un altre s'ha equivocat en escriure-ho. Ella no suporta aquest conformisme pràctic, ha d'anar més enllà, necessita saber per què l'accent no hi és i prefereix quedar-se sense resposta abans d'admetre una solució tan elemental.