Escuradents o punxó?

Resulta d'allò més curiós observar com l'Aina i l'Adrià van fent el seu particular procés d'adquisició de nou lèxic. Contínuament apareixen noves necessitats, descobreixen nous objectes, noves situacions, avancen en la seva capacitat d'abstracció... i, de fet, en la major part d'ocasions són ells mateixos els qui pregunten (l'Aina explícitament i l'Adrià implícitament) com es diu això, com es diu allò altre. En realitat, un procés ben natural i sense gaire misteri: si davant d'una nova necessitat cal aprendre una nova paraula, s'aprèn i tema solucionat. Però, per alguna raó, no sempre pregunten. De vegades improvisen i el resultat és summament interessant. Per una lògica qüestió d'edat, ho fa, sobretot, l'Aina. Una pràctica que en el seu cas ve reforçada per una personalitat clarament independent, que té preferència per la utilització dels recursos propis i que en tota dialèctica sempre vol dir l'última paraula. No sap admetre que s'ha equivocat i sempre té una explicació o una excusa -molts cops, inversemblant- per a tot.

L'Aina, doncs, tendeix a solucionar sobre la marxa les seves mancances lèxiques. Quan en ple discurs necessita referir-se a un objecte o a un concepte de nom desconegut, recorre immediatament a la seva imaginació i -sobretot- al seu repertori de paraules conegudes. En busca una de propera, normalment del mateix camp semàntic, i l'etziba sense rumiar-s'ho gens. Per exemple, un dia per referir-se a un cable d'alta tensió va improvisar cordill. I la primera vegada que va voler demanar un escuradents, va demanar un punxó. En aquest cas, fins i tot, la paraula "adequada" no ha tingut èxit i, encara que li hem ensenyat que d'allò se'n diu escuradents, ella continua fent servir punxó. Segurament la paraula escuradents li resulta estranya, perquè punxar una oliva i escurar-se les dents no tenen res a veure. I ella només els utilitza per punxar olives. Des d'aquest punt de vista, és evident que la paraula "adequada" és punxó. Si, a més a més, a la taula sent palillo, escuradents perd irremissiblement qualsevol credibilitat.

Com mi

Observo atentament el procés que estan seguint l'Aina i l'Adrià respecte de l'expressió de la primera persona. La veritat és que resulta força interessant. I segurament existeix alguna relació entre els recursos lingüístics emprats i l'evolució en la concepció de la pròpia identitat, de la individualitat com a persones. Per a tots dos el primer pas va ser referir-se a ells mateixos en tercera persona. Una fórmula que s'encomana als pares, perquè nosaltres també molt sovint substituïm la segona persona per la tercera quan ens adrecem a ells directament: "Si l'Adrià no es porta bé..." Devem tenir la sensació que amb la conjugació del verb en segona persona el missatge no és prou clar. Necessitem dir el nom, perquè creiem que així comprenen millor que són ells els destinataris dels nostres advertiments, de les nostres demandes, dels nostres precs, etc.

De mica en mica van aprenent a conjugar els verbs en primera persona i a fer ús dels pronoms forts jo, tu, nosaltres i vosaltres. L'Aina ja fa temps que domina perfectament la conjugació verbal i l'Adrià comença tot just a fer-ho. Tot i així, quedo sorprès de les seves habilitats. Ja diu: "Vull que vingui, la mama." Cap dels dos, per tant, té dificultats amb la distinció morfològica de les diferents persones. On sí que he detectat alguna dificultat és en la distinció jo/mi. Amb l'Aina, és clar. L'Adrià encara no hi ha arribat. L'ús d'una o altra forma depèn de la funció sintàctica del pronom. Si és nominatiu, jo; per a la resta de casos, mi. Però aquest és un matís que encara no és al seu abast. Deu haver après que quan jo va precedit d'alguna "cosa" es converteix en mi (a mi, per mi...). Però darrera de l'adverbi de comparació com aquesta teoria falla. Per això encara diu, erròniament, "com mi" en lloc de "com jo".