Véten! Vu que vingui la mama!

El contacte de dues o més consonants, formant un dígraf (cotxe), un grup (braç) o un segment consonàntic qualsevol (escriure) és un termòmetre que permet mesurar millor que cap altre els avenços en matèria fonètica. L'Adrià es troba en ple procés d'adquisició del domini del contacte consonàntic: comença a fer correctament algunes combinacions, però en la majoria de casos encara fa moltes simplificacions. Domina en qualsevol posició els grups [pl], [bl], [kl] i [fl] (plou, blanc, clau, flor), els grups [tr] i [pr] només en síl·labes tòniques inicials (tres, príncep, prou; però quate en lloc de quatre, o pincesa) o quan el segment és [ltr] (a l'atre en lloc de l'altre), però té encara pendents els grups [br], [dr], [kr], [gl] i [gr] (baç en lloc de braç, Arià en lloc d'Adrià, ekiure en lloc d'escriure, lobu en lloc de globu, dran en lloc de gran). Tot i així, en el cas de [gl] i [gr] la solució no sempre és una simplicació (Dòria en lloc de Glòria), fet que reafirma la seva particular dificultat amb els sons velars.

Quan el contacte és entre r, s, l i una altra consonant sempre els simplifica a favor de la segona consonant (can en lloc de carn, amari en lloc d'armari, etel en lloc d'estel, satxitxa en lloc de salsitxa, memei en lloc de vermell -dues assimilacions-, boquer en lloc de bolquer, véten en lloc de vés-te'n, pitatxo en lloc de pistatxo, epassa en lloc d'espasa -encara no fa la s sonora-, pequè en lloc de perquè, matxa en lloc de marxa). En canvi, se'n surt perfectament quan la primera és nasal [nt], [ns], [ng], [nd], [mb], [mp], tot i que de vegades costa percebre si pronuncia o no la nasal (vingui, onse -onze-, bandoler, campana, iança -llança-).

Pel que fa als dígrafs que representen sons africats, amb dos moments articulatoris -un d'oclusiu i un de fricatiu-, fa correctament els sords [ts] i [t∫], però no els sonors [dz] i [d3], que ensordeix exactament igual com feia l'Aina ara fa un any, de la mateixa manera que fa amb els fricatius sonors [z] i [3], que transforma en [s] i [∫] respectivament. Tampoc no fa encara la vibrant [r].

La consciència de la correcció

Les comparacions són odioses i poden provocar conclusions errònies. Tot i així assumiré el risc de la imprecisió per comentar la diferència que observo entre les capacitats lingüístiques de l'Aina i de l'Adrià. Tenint molt en compte la diferència d'edat i el que, evidentment, això comporta, percebo que no coincideixen en les seves habilitats i, alhora, en les seves dificultats. L'Aina ha demostrat sempre molt interès per fer una dicció perfecta i es rebel·la contra els seus errors fonètics. Té també molta curiositat pels altres idiomes, sobretot pel castellà, però també pregunta moltes vegades com es diu una determinada paraula en anglès o en rus. I quan n'aprèn una, la repeteix contínuament. En català vol ser sempre molt exacta i molt rigorosa. En castellà, quan no sap una paraula, se la inventa afegint-hi una o final (el dit a l'ull > el dito al ullo) o simplement adaptant-ne la pronunciació. L'Adrià, en canvi, és tot rauxa. Durant una temporada va quequejar perquè volia dir més coses de les que sabia dir. Però no ha trigat gaire a aprendre-les. No manifesta -almenys encara- gaire interès per una pronúncia perfecta, però sí per dir moltes coses. I, realment, en diu moltes. Parla a raig, però no per això ho fa incorrectament. Les estructures li surten bé sense necessitat de pensar-les. És com si la correcció de l'Aina fos conscient i la de l'Adrià inconscient.

Faré a veure quin conte

Els recursos que té l'Aina per generar noves formes lingüístiques del no res resulten sorprenents. No només per a la creació de formes lèxiques, com ja he explicat, sinó també verbals. L'altre dia volia expressar la idea de triar. Com que no trobava -o millor dit, no recordava- el verb, va improvisar instantàniament un circumloqui ben original: en lloc de dir "triaré un conte", es va inventar la forma alternativa "faré a veure quin conte".

Obertes i tancades

Per primera vegada he pogut constatar que l'Aina és perfectament conscient de la distinció entre o oberta i o tancada. L'altre dia, mostrant-me la mà tancada, em va preguntar:

-Saps què tinc aquí?
-No... -pensant-me que es referia a alguna cosa que amagava a la mà.
-Colò... -com volent-me donar una pista.
-Un color?
-No! Color no -remarcant la o tancada-, colò... -remarcant la o oberta- colònia!!!
-Ah!

I no només és conscient de la diferència d'obertura, també de la neutralització de e i a àtones. Cantant una cançó del Club Súper3 vaig pronunciar incorrectament la e de súper i immediatament ella em va corregir. Tot i que el sistema vocàlic, amb tots els seus matisos, ja fa molt temps que el domina, ara ja puc dir que n'és plenament conscient.

Llavis, lila, marró...

Continuant amb la qüestió del lèxic, hi ha certes paraules que s'han consolidat en el repertori de l'Aina -i també de l'Adrià- simplement perquè no hem fet cap esforç per corregir-les. Fins i tot nosaltres, parlant amb ells, les utilitzem, segurament perquè ens resulta incòmode ensenyar la paraula correcta. I això les reforça. Per exemple, llavis en substitució de protector labial o cacau; o lila per referir-nos al iode per desinfectar ferides. De fet, el color és un bon aliat per a la substitució lèxica. Funciona amb lila i també en altres casos, que poden ser més o menys esporàdics. L'altre dia l'Aina, buscant una excusa qualsevol per no menjar-se la carn, deia que tenia marró. El que passava és que el tall tenia alguna part més socarrimada. Per referir-se un dia al protector que té l'Adrià al llit, va dir allò blanc. Queda clar que per a ells el color és un element fàcilment identificable i un bon identificador.