Com es diu en castellà?

La curiositat de l'Aina pel castellà és creixent. Sovint vol saber com es diu en castellà una determinada paraula i també mostra força interès quan som nosaltres qui li preguntem a ella si sap com es diu no sé què en castellà. També li agrada practicar, normalment constuint frases breus i amb una entonació especial, més aviat emfàtica, sobreactuant, com fent-hi broma. Sembla com si busqués una certa complicitat, conscient que no és la seva llengua, com si volgués deixar clar que està expressant-se d'una "altra manera". És curiós observar també en quins contextos fa ús del castellà. Ho fa en moments d'una certa emotivitat social, quan troba alguna de les seves amigues per exemple. També en moments de rebel·lia, com si utilitzant el castellà pretengués cridar més l'atenció. Queda clar, doncs, que l'Aina se sent atreta per aquesta altra manera de parlar. Suposo que per diverses i prou evidents raons: perquè és com normalment s'expressen amics o amigues seves, part de la seva família, alguns personatges de dibuixos animats (la Heidi i el Marco!), en definitiva perquè forma part de l'ambient i ella és curiosa de mena. I alhora és un recurs que empra per expressar un cert estat d'ànim: emoció, esverament, demanda d'atenció...

Per què?

L'Adrià està situat de ple en l'etapa del per què?. Encadena perquès il·limitadament i sovint ens descol·loca. En el seu moment l'Aina també va passar aquesta etapa i he de confessar que en moltes ocasions les dificultats per respondre són majúscules. No perquè la resposta no existeixi, sinó perquè de vegades explicar certes coses a un nen de dos anys és una tasca realment titànica. Fa que t'hagis d'esprémer el cervell i la prova que no sempre te'n surts és que, després de la resposta, manté inalterable el posat de no entendre res. Queda clar que els fills no només són capaços d'esgotar físicament, també ho fan intel·lectualment.

Demà, quan no sigui dissabte

En un article anterior explicava que l'Aina té algunes dificultats en la utilització d'alguns adverbis de temps, com ja i encara. Deia també que l'adverbi demà li servia per referir-se a qualsevol temps futur. Aquest matí hem mantingut una conversa que serveix d'exemple:

- Papa, demà aniré al col·le?
- No, demà és dissabte i els dissabtes no vas al col·le.
- I demà, quan no sigui dissabte?
- Sí... és clar. Dilluns sí que hi aniràs.
- Veus?

El fet és que darrerament s'interessa molt pels dies de la setmana. Els recita, pregunta "quin dia és avui", "quins dies va a música"... Però no tinc clar que hagi entès encara el concepte de setmana, la seqüència cíclica de dies. Sap l'ordre exacte que segueixen, però no sap si avui és dimarts o dissabte. I això la desorienta quan ha de referir-se al futur més enllà del dia immediat.