A maiat

L'Adrià va superant de mica en mica la seva particular dificultat amb els sons velars. Durant molt temps ha estat substituint l'oclusiva velar sorda [k] per l'oclusiva dental sorda [t]. També transformava en [t] l'oclusiva velar sonora [g], tot i que per a aquest fonema també tenia altres alternatives, com [bu] o simplement eliminar-lo [vegeu article]. En el cas de la [k] ha anat evolucionant i cada vegada s'hi acosta més, primer amb un estranyíssim so uvular [vegeu article] i ara amb un so ja molt proper a [k]. De la seva curiosa manera de pronunciar aquesta [aqèhqa] en sortiria tota una tesi doctoral. Pel que fa a [g], manté encara alguna dificultat quan el fonema és intervocàlic i, per tant, passa a aproximant: a maiat (m'he amagat), ta banta (s'aguanta). En el primer exemple passa de velar a palatal; i en el segon passa de velar a bilabial. És significatiu que en tots dos casos es mantingui el caracter d'aproximant i tan sols canviï el punt d'articulació. Tenint això en compte, arribo a la conclusió que l'Adrià controla força bé el mode i que les seves dificultats fonètiques se centren, en tot cas, en el punt d'articulació.

Adrià, encara no crema!

L'Aina encara no domina del tot l'ús dels adverbis de temps encara i ja. L'altre dia va dir: "Però l'Adrià ja no està vestit", en lloc d' "encara no està vestit". I a l'inrevés, un dia asseguts tots dos davant del menjar, l'Aina li va dir al seu germà: "Adrià, encara no crema!", quan el que volia dir és que el menjar ja no cremava. Aquesta confusió té relació amb la dificultat que he observat en ella -m'imagino que amb 3 anys deu ser ben natural- per concebre correctament una idea tan abstracta com el pas del temps. Per exemple, sap que demà és futur, però no té clara la delimitació de la unitat de temps que significa el concepte demà. És per això que diu: "Demà faré 4 anys" quan encara falten alguns mesos per al novembre. Encara no he pogut observar si li passa el mateix amb l'adverbi ahir, perquè, de fet, l'utilitza ben poc. En canvi, per l'expressió del passat utilitza molt sovint un dia..., que li va bé tant per referir-se al passat recent com al passat més llunyà. Això sí, com que ella es condidera gran, moltes vegades comença les frases amb "un dia, quan jo era petita...".