MAMATASTMUML

Així ha escrit avui l'Aina: "Mama, t'estimo molt". Sense que ningú li ho demanés, per pròpia iniciativa, acompanyant un dibuix també fet per ella. Últimament ho fa bastant, al costat dels seus dibuixos escriu algun text. Al principi hi posava el seu nom, després vam veure que escrivia "LAFETLAINA" i ara ja ha passat a l'expressió de sentiments. Tot plegat en qüestió de poques setmanes. Del text "MAMATASTMUML" se'n poden extreure algunes conclusions ben interessants. En primer lloc, encara no separa paraules, representa gràficament una cadena fònica, però no és conscient que cal separar-les quan s'escriuen. Tampoc no crec que tingui prou clar quan comença i quan acaba cada paraula. D'altra banda, queda clar que per a ella la vocal neutra, tot i que la pronuncia correctament, s'acosta més a la a que no pas a la e. Lògicament no sap que estimo s'escriu amb o i que molt acaba amb una t muda. Per tant, ho escriu tal com ho pronuncia. Finalment, també cal remarcar els lapsus vocàlics. Tenint en compte quin procediment segueix per escriure, és ben normal. Ella pensa la paraula, la diu mentalment i escriu la primera lletra, la torna a dir i hi afegeix una altra lletra. I així fins al final.

Rodolins... de vent

Un dia, mirant la pel·lícula de les Tres Bessones i el Quixot, l'Aina li va dir al seu germà: "Adrià, són rodolins!". Per una combinació subconscient d'idees, havia transformat els molins en rodolins. Va barrejar el moviment giratori de les aspes amb el record fonètic de la terminació -olins. No és l'únic exemple: un dia, en lloc de postada va dir fustada. En aquest cas el material de què està feta va influir en la transformació lèxica. Altres vegades té sortides lingüístiques ben divertides. Un dia, tornant de Manresa, li vaig dir que passàvem per un poble que es deia el Pont de Vilomara. Ella em va preguntar: "I no hi ha un Pont de Vilopare?".

No vull que em quedi aquí solet

L'Adrià construeix les subordinades substantives de complement directe que haurien de fer-se amb un infinitiu utilitzant el subjuntiu. Per analogia amb les substantives en què els subjectes de les dues frases no coincideixen, diu "vull que l'ensenyi als nens" en lloc de "vull ensenyar-lo als nens", o "vull que surti" en lloc de "vull sortir". L'Aina ho havia fet alguna vegada, però l'Adrià és sistemàtic: no utilitza mai l'infinitiu.

Si plou no podem anar-hi

Des de fa un temps l'Adrià ha començat a utilitzar alguns dels pronoms febles que podríem considerar "prescindibles" en un registre simplificat com l'infantil. Diu "no en tinc" o fins i tot "no podem anar-hi". Amb l'Aina la incorporació d'aquests pronoms al seu llenguatge em va resultar sorprenent i amb l'Adrià també. Costa d'entendre, perquè a priori no semblen necessaris per a la comunicació, però els utilitzen. I, a més a més, correctament. En tots dos, però, he detectat algunes errades curioses. A l'Adrià li he notat que sempre utilitza el pronom femení la encara que el complement directe sigui masculí, com "me la dónes?" (el globus). I l'Aina, continuant amb la seva tendència pleonàstica particular, duplica el pronom adverbial en: "no ne'n vull" o "ne'n té de trobar?".