LA NINA de porcellana

Ahir l'Aina va escriure un conte. Era el dia de Sant Jordi i la creació literària s'esqueia més que cap altre dia de l'any. El va titular "LA NINA de porcellana":

una nina de porcellana anava ala muntanya i SALiba Tranca aL Vastit i SALVa aracla i va torna ana i vinga i vinga

Tret de la paraula porcellana, que em va demanar que li corregís, la resta és literal. Crida l'atenció en primer lloc la intrusió d'algunes majúscules, imagino que un simple lapsus perquè totes les sap fer minúscules. També la tendència, molt marcada, a l'ús de la vocal a per representar la neutra. Té pendent la r doble i la r muda de l'infinitiu. Molt més endavant haurà d'aprendre a no menjar-se la preposició a de la perífrasi tornar + infinitiu davant de verbs que comencen per aquesta vocal. Amb tot, els progressos són molt evidents, sobretot en la separació de paraules i en la correspondència so-grafia. A banda de les qüestions purament lingüístiques, la seva capacitat creativa està evolucionant sensiblement. Es distancia de la història col·locant-hi un personatge que ja no és ella, ni en primera ni en tercera persona, i adopta el paper de narradora externa. Resulta absolutament fascinant observar-la descobrint el poder d'aquesta desxifradora de pensaments i aliada íntima de la fantasia que és l'escriptura.

Llobregat, llobatons i tempestes

Ahir, a la sortida de l'Escola de Música, anava cap a la plaça Clavé amb l'Adrià. De sobte em va aturar perquè volia llegir el nom del carrer per on passàvem: 

-Caaa...rrer del Llooo...breee...gat -va llegir.
-Molt bé! -vaig reconèixer el seu esforç- saps què és el Llobregat?

-No.

-És el nostre riu, el que passa per Sant Vicenç, els rius també tenen nom -vaig respondre, intentant desvetllar el seu interès.

Per un instant es va mostrar indiferent. Jo m'esperava alguna pregunta sobre el riu o que em demanés per anar-lo a veure... però no, va continuar caminant com si res. De sobte, torna a aturar-se i em diu:

-Llobregat s'assembla a llobató.

-Sí... és veritat -la coincidència de consonants li donaven la raó.

-I també a tempesta -va continuar.

-A tempesta? -vaig preguntar amb estranyesa.

-Totes dues tenen la t -va replicar amb seguretat.

Em va deixar tan decol·locat que només em va sortir un "Sí, clar...".