A io, a tu

En un article del 26 de juny comentava que, a diferència de la seva germana, l'Adrià es referia a si mateix en tercera persona. Des de fa alguns dies m'he adonat que ja ha passat a utilitzar la primera persona, amb el pronom jo. Alhora, per referir-se a la segona persona, també fa ús de la forma pronominal, en lloc de dir el nom. No obstant això, tant en un cas com en l'altre el pronom personal va sempre precedit d'una a (a jo, a tu), que jo interpreto com l'article determinat el/la, reduït a la forma única a, com ja he explicat en una ocasió anterior. Sembla, doncs, un pas intermedi entre el nom propi amb article (l'Adrià, el papa) i el pronom personal (jo, tu), com si en l'evolució cap a la primera persona l'article de la tercera es resistís a caure. Un singular vestigi lingüístic que tard o d'hora desapareixerà.

M'has unglat!

No ha fet encara els quatre anys i l'Aina m'ha fet descobrir un verb que desconeixia totalment: unglar. Queda clar que en qüestions lingüístiques també es pot aprendre dels fills. L'altre dia, queixant-se perquè l'havia esgarrapat, em va dir: "Ai, m'has unglat!". No sé ella havia sentit abans el verb unglar o si se'l va inventar. La qüestió és que he començat a escriure aquest article amb la pretensió d'explicar que l'Aina s'havia inventat un verb, però abans d'assegurar que se l'havia "inventat" he volgut mirar si per curiositat apareixia al diccionari. Quan he vist que no només hi era sinó que, a més, tenia el significat d'esgarrapar, he hagut de rectificar.

unglar v. tr. Prémer o fregar amb l'ungla (alguna cosa), esp. deixant-hi un senyal, emportant-se'n un tros. [DIEC]

Ta bes

Diria que ja tenim la primera expressió castellana de l'Adrià. S'ha estrenat en la nova llengua amb ta bes (otra vez). Casualment aquesta també va ser una de les primeres expressions en castellà de l'Aina. La conversa va anar així:

- Ta bes!
- Ta bes...? Un altre cop?
- Ca cop!

La veritat, encara no tinc clar si ens vam entendre... Pel que fa a l'Aina, el seu castellà millora i s'amplia contantment. L'entén molt bé i he observat que quan algun nen li parla en castellà ella es llença a xampurrejar-lo. L'altre dia, jugant amb una nena en un forn de pa, es va enfilar dalt d'un tobogan i com que tocava amb el cap al sostre, va dir: "No puedo ficar la cabeza amunt". Més enllà de la barreja d'idiomes, el que crida més l'atenció és que va fer l'opció de parlar en castellà a una nena que entén perfectament el català. És la primera vegada que em paro a reflexionar sobre la competència lingüística dels meus fills des d'un punt de vista sociolingüístic. Ja fa temps que li noto que és perfectament conscient de la coexistència de dos idiomes en el seu entorn. Però en aquesta ocasió em va sorprendre que optés per parlar en castellà. No arribo a entendre'n la raó, potser a l'escola ja ho fa habitualment, però és significatiu que, podent parlar en el seu idioma, escollís fer-ho en l'idioma de la seva companya de joc.

Perquè ho sabi

No deu ser gens fàcil arribar a dominar totes les irregularitats del nostre sistema verbal. L'Aina, que ha adquirit ja una fluïdesa oral més que considerable, té encara alguna dificultat amb determinades formes irregulars. A l'hora de conjugar en subjuntiu, per exemple, no sempre té clara la solució. L'altre dia em va dir: "Li diré perquè ho sabi (sàpiga)". També dubta en alguns pretèrits imperfets, com un curiós cauriva (queia), que a ella mateixa li va fer posar cara d'estranyesa en dir-lo. Després hi ha els irreductibles participis obrit (obert) -no hi ha manera!- i morit (mort). I fins i tot alguna confusió, com en el cas dels subjuntius dels verbs veure (vegi) i beure (begui), que sempre unifica en favor de la segona forma.

Xoixa, joja...

Les al·lèrgies de l'Adrià han fet aparèixer en el lèxic familiar quotidià la paraula soja. Tant l'Aina com l'Adrià saben que la llet d'un és de vaca i la de l'altre de soja. Però cap dels dos pronuncia correctament la nova paraula. Curiosament coincideixen a fer una assimilació de la segona consonant, fricativa postalveolar sonora [3]; però mentre l'Aina en manté el caràcter sonor, l'Adrià l'ensordeix [∫]. No obstant això, la solució de l'Adrià -un autèntic expert en fonemes estrambòtics- no és exactament el so [∫], perquè sembla com si relaxés la posició de la llengua per fer-lo més proper a [s].