He intentat a posar l'altre

La progressió en l'aprenentatge lingüístic topa de tant en tant amb certes resistències que perpetuen un determinat error més enllà del que en principi semblaria lògic. L'Aina, per exemple, manté encara intactes dues peculiaritats verbals que no acaba de corregir. D'una banda, les formes del pretèrit imperfet de subjuntiu acabades en -és, la primera i la tercera, que per assimilació amb la resta, fa acabar en -essi. Com en aquesta conversa:

-Papa, els patins?

-Què els passa, als patins?

-Tu em vas dir ahir que quan acabessi de fer els deures podria anar amb patins.

I també l'addició de la preposició a sempre darrera del verb intentar, induïda pel seu acabament fonètic en -a. Avui mateix remenava sense èxit el comandament del DVD per posar-se una pel·lícula de la Kitty i m'ha demanat ajuda perquè havia "intentat a posar l'altre" episodi i no se'n sortia.

La classe ara on estic jo

L'ús en conversa de la subordinació és un indicador clar del grau de maduresa lingüística assolit. La construcció d'oracions compostes exigeix un major domini de les estructures sintàctiques, i si són subordinades encara més. Avui l'Aina, per exemple, s'ha fet un petit embolic sintàctic en voler construir una adjectiva. Parlàvem d'un nen que, segons ella, "l'any passat anava a la classe ara on estic jo". Només ha canviat de lloc el circumstancial ara, però en el to li he notat una certa inseguretat.

Malgrat això, ella no sol tenir problemes per expressar les seves idees o les seves experiències, encara que siguin complexes, però quan fa una explicació extensa perd fluïdesa, sembla com si s'atabalés. El diàleg és una seqüència d'esforç-descans que reporta distensió, però el monòleg demana una major concentració i una capacitat discursiva que encara ha de perfeccionar molt.