Estem foscos

És sorprenent la flexibilitat amb què els nens fan ús del llenguatge. Contràriament a la rigorositat dels registres més formals, més adults, el llenguatge infantil trenca amb enorme facilitat les cotilles gramaticals més estrictes. El desenvolupament encara precari de la seva competència lingüística comporta una natural limitació expressiva, que compensen amb una utilització absolutament flexiva del seu particular corpus lèxic. La mal·leabilitat del llenguatge infantil és, per tant, la solució a les seves notables mancances lèxiques i estructurals, tant si són morfològiques com sintàctiques. Per exemple, si l'Adrià no recorda l'expressió "estem a les fosques" ho soluciona amb l'adjectiu fosc fent una funció d'atribut que, en sentit estricte, no correspon a la descripció d'un instant sense llum: "Estem foscos". Això sí, tot i que no ho expressa correctament, pel context l'entenem prefectament. Un altre exemple: fa una estona l'Aina ha vist que la Bruixa Avorrida esmorzava xocolata desfeta i m'ha demanat "xocolata aixafada".

Encantadora d'aigua

Avui l'Aina, tornant de l'escola de dansa, em deia que s'havia begut tota l'aigua que li havia posat a la motxilla, però que encara tenia molta set. I per explicar-me que l'aigua li agrada molt, que li encanta, em diu: "Sóc encantadora d'aigua". Ha construït l'adjectiu encantadora per derivació del verb encantar, però ha comès dos petits errors, un de sintàctic i un de semàntic. A la frase "m'encanta l'aigua" qui fa l'acció del verb, o sigui el subjecte, no és la primera persona sinó l'aigua. Una confusió que és molt habitual quan es fa l'anàlisi sintàctica d'aquest tipus de construccions. És a dir, com que no és ella qui encanta, ella no pot ser encantadora. I en segon lloc, com que la llengüa no és un codi purament matemàtic, no sempre hi ha coincidència absoluta entre els significats d'un adjectiu i els del verb del qual deriva. És a dir, encara que l'aigua m'encanti, això no la fa encantadora. En qualsevol cas, a mi m'encanta que l'Aina es llanci amb aquests atreviments lingüístics. I quan ho fa -ara sí que puc dir-ho!- em resulta encantadora.

Al matí de la tarda?

Avui al matí l'Aina mirava la tele i hi han anunciat un episodi del superheroi SamSam per a la tarda. Immediatament m'ha preguntat:

-Papa, ara estem a la tarda?
-No, ara som al matí -contesto i aprofito per corregir el verb.
-Al matí de la tarda?
-Sí...
-Doncs aquesta tarda vull veure el SamSam.

No deixo de pensar-hi. La comprensió i l'expressió del temps per part dels nens mereixeria una anàlisi profunda. M'adono que és un dels aprenentatges més complexos que han de fer. I l'Aina, amb 4 anys, encara no ha arribat a entendre perfectament determinats conceptes temporals. Que m'hagi de preguntar si som al matí o a la tarda n'és una clara prova.

¡Vamos!

L'Aina està interioritzant el castellà com a llengua del joc social. És evident que cap dels seus companys de classe o de joc desconeix el català, per tant no veig en principi cap raó per creure que si ella s'hi adrecés únicament en català es pogués trobar amb dificultats de comunicació. Però l'Aina és tímida en les seves relacions socials i busca recursos per establir complicitats amb altres nens o nenes. Aquest caràcter reservat que ella té la porta a renunciar a la seva llengua i a adoptar el castellà com a mitjà d'aproximació. Segurament cap company castellanoparlant la rebutjaria com a partenaire de joc per motius exclusivament idiomàtics, però en alguna ocasió l'hem pogut veure canviant de llengua en un intent d'afegir-se a un grup d'amigues que jugaven en castellà. Aquest comportament ha provocat en ella una identificació inconscient del joc i de la llengua castellana. La prova és que ahir, per exemple, jugant amb l'Adrià i amb la Carla -una companya de classe de l'Adrià- utilitzava freqüentment el castellà, tot i que tant l'Adrià com la Carla parlaven únicament en català. I ho fa sobretot en moments que en un altre article he anomenat d'emotivitat social, quan s'engresca, quan vol cridar l'atenció.

L'he priubit

Avui l'Aina, jugant amb l'Adrià, ha entaforat plastilina en el fons d'un pot, ben pressionada perquè ell no la pogués treure, i li ha dit amb un cert to desafiant: "Mira, l'he priubit!". A banda de la metàtesi vocàlica, fa un ús ben curiós del verb prohibir, no com a imposició, sinó més aviat com a impediment. Prohibir la plastilina és per a ella col·locar-la de tal manera que fa impossible la seva utilització. No deixar-li agafar la plastilina o impedir físicament que pugui agafar-la són significats molt propers, però no idèntics, que tenen una correspondència exacta amb els dos significats del verb poder. És diferent no poder fer una cosa perquè ens la prohibeixen que no poder-la fer perquè no en som capaços. I aquests dos significats els barreja l'Aina amb el verb prohibir. No li estava prohibint al seu germà que agafés la plastilina, li estava dient que no seria capaç d'agafar-la.

Te vui molt!

L'Aina avança imparable en l'aprenentatge del castellà. Li agrada aprendre'l i, sobretot, practicar-lo. Però encara el barreja molt amb el català, com és natural. Avui, jugava amb un globus al cotxe i em deia: "Lo tiro cap a tu?... lo dejo nar?". Mig i mig. En la primera pregunta, el desconeixement de la preposició hacia la fa canviar al català a la meitat de la frase; en la segona pregunta, no només no sap traduir anar, sinó que, en comptes de "¿lo suelto?", calca l'estructura catalana. I avui una de més espectacular. Ve, m'abraça i em diu:

-Te vui molt!
-Te vui molt?, què vol dir "te vui molt"? -li pregunto.
-Que t'estimo molt -contesta ella.
-Saps com es diu en castellà "t'estimo molt"? -torno a preguntar.
-T'estimo mucho -contesta sense dubtar.
-No, en castellà es diu "te quiero mucho".

Pensa un instant i em diu:

-Te quiero fins a l'infinito!

Sempre i mai

Ni l'Aina ni l'Adrià acaben de dominar del tot aquests dos adverbis de temps. Ahir l'Aina em va dir: "L'Adrià sempre no em deixa les seves coses". Va utilitzar sempre amb un valor negatiu que correspon a mai. I avui l'Adrià, referint-se a la pel·lícula The Princess and the Pauper, m'ha dit: "Mai l'hem vist" quan en realitat el que volia dir és que "feia molt temps" que no la veien. En el cas de l'Aina l'error és purament gramatical, mentre que en el cas de l'Adrià, tot i que ha captat el valor negatiu de mai, l'exemple deixa clar que encara no ha entès que el seu significat és "cap vegada". De mica en mica ho aniran afinant.

Un mirall màgic...

Avui l'Aina m'ha sorprès amb una definició. Jo dinava i ella, al meu costat, berenava quan de sobte em diu: "La televisió és un mirall màgic amb dibuixos i activitats". Impressionat, immediatament he analitzat la definició paraula per paraula. Mirall, perquè la pantalla és de vidre, però un mirall reflecteix la pròpia imatge... potser perquè de tant en tant hi posem vídeos casolans on es veu ella mateixa. Màgic, perquè per a ella tot allò que fa coses inexplicables, tot allò que s'escapa a la seva lògica té màgia. Dibuixos és evident, la tele és una font inesgotable de dibuixos animats. I activitats, doncs no n'acabo d'estar del tot segur, però suposo que a la tele veu que la gent que hi surt fa moltes coses. De tota manera, em resulta xocant que utilitzi una paraula que a priori no sembla pròpia del vocabulari infantil. A l'escola, a l'escola de música, des de fa dos dies a l'escola de dansa la paraula activitat segurament és força habitual, però em costa veure-la en el repertori d'una nena de quatre anys.