MUEPASATMOLBE

De mica en mica l'Aina va guanyant fluïdesa en l'expressió escrita. No tan sols escriu amb major rapidesa sinó que també ha millorat la seva efectivitat fonètica. Continua, com és lògic, obviant la separació entre paraules i les lletres mudes (mue en lloc de m'ho he; mol en lloc de molt), de manera que el resultat és sempre una seqüència estrictament fonètica. Però cada vegada s'equivoca menys en la tria i en l'ordenació de les diferents grafies. Només la veig dubtar en l'ús de la t i de la p. Quan les ha d'escriure s'atura un instant i pronuncia el so diverses vegades abans de decidir-se per una o altra lletra.

Nyic, pic, txic...

Darrerament m'he estat fixant en les onomatopeies que fa l'Adrià per substituir accions verbals que no sap -o no recorda- expressar lèxicament. Curiosament, les tres que li he sentit dir -nyic, pic i txic- presenten certes coincidències. En primer lloc, l'ús exclusiu de la vocal i, que no sé a què pot respondre. Potser a ell li resulta més expressiva. També l'acabament és idèntic, totes tres es tanquen amb l'oclusiva velar sorda [k]. Un so contundent, profund, adequat per marcar un final. Pel que fa al significat, normalment precedides del verb fer, solen indicar accions com pessigar (nyic), punxar (pic) o prémer (txic), tot i que aquesta correspondència no sempre s'acompleix.

Viuri, vigui...visqui!

La creativitat és una capacitat fonamental per avançar en el procés d'aprenentatge lingüístic. Si no som creatius, no inventem, no arrisquem. No aprenem, en definitiva. I entre els recursos de creativitat lingüística l'analogia és un dels més rendibles per a la generació de noves paraules i estructures, i també per resoldre les dificultats que comporta la conjugació verbal, tan sovint irregular. Ahir l'Aina va trobar un cargol al portal de casa i li va voler "salvar la vida" portant-lo a unes herbes que hi ha un tros enllà.

-Papa, el porto allà perquè... viuri, eh?

I quan ja hi era:

-El deixo aquí perquè... vigui.

En totes dues frases, abans de conjugar en subjuntiu el verb viure va dubtar. Era evident que no se sentia del tot segura amb les formes triades. Quan va tornar al meu costat, li vaig preguntar:

-Has deixat el cargol a les herbes perquè visqui?
-Sí.

Una estona després vaig voler comprovar que havia après la forma correcta:

-Per què has portat aquell cargol a les herbes?
-Perquè visqui -va respondre amb seguretat.