No put

L'Adrià no ha aconseguit encara fer l'oclusiva velar sorda [k] i la substitueix de forma sistemàtica per l'oclusiva dental sorda [t]. Ara que ja sap dir no en lloc d'a, diu "no put" en lloc de "no puc". Però no només això, perquè a mesura que amplia el seu vocabulari també amplia el repertori de [k] transformades en [t]: vata (vaca), toixe (cotxe), pot (porc), tama (cama), tata (caca), tap (cap), tuní (conill), tavai (cavall), nànet (ànec), got (groc), tulet (culet), helitòtep (helicòpter), tema (crema), talla (calla), a tabat (s'ha acabat), a tibut (ha caigut)... i la que fa més gràcia: titulil (cocodril), que suma quatre fenòmens fonètics diferents: la substitució de [k] per [t], una dissimilació en la primera vocal (u>i), i una assimilació i reducció de grup consonàntic en l'última síl·laba (dr>r>l). Tot un rècord.

Zetze prinzeses

El so fricatiu alveolar sord [z], l'essa sonora, no té secrets per a l'Aina. Tampoc l'essa sorda [s]. Pronuncia sense cap problema casa [kaza] i tassa [tasa], sense confondre els dos fonemes. Però he detectat dues excepcions, dues paraules en què l'essa sonora sonoritza una essa sorda propera: setze i princesa, que ella diu zetze i prinzesa. Potser no són excepcions, sinó norma. Potser quan els dos fonemes comparteixen una mateixa paraula, el fricatiu sonor [z] influeix sobre el fricatiu sord [s]. M'hi hauré de fixar més.

La paraula més difícil del món

Ordinador, la paraula més difícil del món. Almenys per a l'Aina. Para atenció quan la sent i intenta reproduir-la, però de moment no se'n surt. Té tot un repertori de versions pròpies: uririró, ririró, ninuró, nuniró... però no aconsegueix acostar-s'hi més. Estarem pendents a veure quan arriba el gran dia!

A nas

Igual com ho va fer l'Aina, l'Adrià simplifica els articles determinats masculí i femení, el i la, en la forma única a. Si li preguntes "Què és això?" assenyalant el nas, ell contesta "A nas". Sempre m'ha sorprès l'aprenentatge de l'article, especialment quan t'adones que adquireixen sense problemes la flexió del gènere. L'Adrià encara no hi ha arribat, però l'Aina no comet errors de cap tipus en el gènere, de manera que la concordança entre articles, substantius i adjectius és sempre correcta. També quan es tracta d'adjectius invariables. És evident que el gènere dels substantius s'adquireix inconscientment, però la capacitat de concordar-los amb els adjectius no pot ser inconscient. Es pot imitar "el nas", però en la construcció "el nas gros" hi ha d'haver plena consciència que al substantiu "nas" se l'ha d'acompanyar amb l'adjectiu "gros" i no amb "grossa". Sense entendre encara -per descomptat- què és el gènere, l'Aina ja l'ha interioritzat sense cap mena de dificultat.

Curelles i gavinets

Dues metàtesis irreductibles de l'Aina. Cap estri de la vaixella se li resisteix: paelles, olles, forquilles, gots, plats... llevat de les culleres i dels ganivets. Hem provat diverses vegades d'ensenyar-li la pronunciació correcta, però de moment no aconsegueix desempallegar-se ni de les curelles ni dels gavinets. Farem una festa el dia que domini tota la vaixella sense excepció.

Utí, papi!

Més enllà de les constants incorporacions lèxiques, l'Adrià aprèn ràpid a expressar accions. Algunes en infinitiu: utí (sortir), umí (dormir), uixà (pujar i baixar, indistintament); d'altres conjugades en pretèrit indefinit: a but (ha caigut), a bat (s'ha acabat); també en present d'indicatiu: pòra (plora), pòu (plou). En primera persona només diu -això sí, molt sovint- vui, vi o vu (vull) depenent de cada situació. En negatiu diu vui: "No vui!" (milions de vegades); en afirmatiu diu vi o vu: "Vi aba!" (vull aigua), "vu pa!" (vull pa). M'he adonat també d'un fet curiós: igual que nosaltres, l'Aina també està aprenent el particular idiolecte del seu germà. Ahir eren tots dos al cotxe i l'Adrià volia sortir: "Utí, papi!". L'Aina va contestar: "No es pot sortir, Adrià, que fa fred!".

Un avió que fa ratlles

Hi ha vegades en què la realitat, passada pel filtre de la imaginació infantil, es transforma en imatges de sorprenent bellesa. Altres vegades és justament al contrari. L'Aina encara és molt petita i la seva interpretació de la realitat està molt allunyada de la interpretació que en fa un adult. Alhora, la seva capacitat d'expressar-se està ja molt desenvolupada, i això fa que sovint ens sorprengui expressant idees insòlites. Ahir, asseguda a la cadireta del cotxe, mirant a través del sostre panoràmic, va veure un avió que "feia ratlles". Preciós.

Bilèl·lules i ninopòtams

Libèl·lula no és una paraula fàcil de pronunciar. Però a l'Aina li agraden els reptes lingüístics i ho intenta sovint. De moment no ho ha aconseguit, diu bilèl·lula, fent una metàtesi amb les dues primeres consonants. No trigarà a sortir-se'n. Sense deixar el món animal, també té dificultats amb hipopòtam, que diu ninopòtam, on fa una dissimilació de l'oclusiva bilabial sorda [p]. També té exemples del fenomen contrari, l'assimilació, com en el cas de ratolí, que fins fa no gaire encara pronunciava tutulí.

El veguí i les garanyes

L'epèntesi és un fenomen fonètic que consisteix en la inserció dins de la paraula d'un fonema no etimològic per tal de facilitar-ne la pronunciació. És natural, doncs, que el llenguatge infantil presenti aquest fenomen. De forma sistemàtica l'Aina recorre a l'epèntesi com a mínim en dues paraules: veí, que ella pronuncia ve[g]í; i aranya, que pronuncia [g]aranya. També afegeix un fonema, en aquest cas vocàlic, quan diu Clàudia a poc a poc: C[a]làudia. És curiós el cas d'aranya, perquè confon aquesta paraula amb lleganya. Per a ella tot són garanyes, les de les teranyines i les dels ulls. Probablement el so velar sonor [g] de lleganya influeix en la pronunciació epentètica d'aranya. També és curiós el cas de Clàudia. Inicialment deia Càudia, fins que va aprendre a pronunciar el grup [kl]. Però, tot i haver-lo après, no el domina completament, perquè quan ho diu a poc a poc necessita el suport fonètic de la vocal.