Pas endavant

L'Adrià ha fet un gran pas endavant en la seva capacitat d'expressió lingüística. Ha passat de la simple reproducció de paraules aïllades a la construcció de petites frases. Hem quedat sorpresos, perquè ha estat un canvi sobtat i de resultats espectaculars. Fa imperatives negatives respectant el verb en subjuntiu: "no mengis!", no posis!"; interrogatives: "què fas?"; afirmatives en primera i tercera persona: "he dormit", "he acabat", "l'Aina ha agafat el conte", "Adrià no agrada xocolata". És cert que ja fa temps que sap construir "vull pa", "no vull" i imperatives afirmatives com "menja", "puja", però semblaven més aviat repeticions sense intencionalitat creativa. Ara li advertim per primera vegada consciència de creació d'estructures oracionals. Una veritable proesa.

Solets i peixets

M'he adonat que les cançons són grans aportadores de nou vocabulari, tot i que sovint són aportacions encara incomprensibles. Com caravel·les, que tant l'Aina com l'Adrià repeteixen quan senten la cançó "Quan jo sento el vent de la mar", però que ni un ni l'altre saben què són. En l'Adrià, a més, la influència de dues cançons ha produït dues curiositats lèxiques. Un sol és sempre per a ell un sol solet, i un peix és sempre un peix peixet. Així, de forma inseparable. Quan vol peix, demana "peix peixet!" i si veu dibuixat un sol diu "sol solet!".

El núvol caigut

L'altre dia, anant per l'autopista de Terrassa, des d'on hi ha bones perspectives de Montserrat, li vaig dir a l'Aina:

-Mira, Aina, Montserrat!

Ella va mirar i va exclamar tota sorpresa:

-Ha caigut un núvol!

Un núvol situat en la llunyania, parcialment tapat per la muntanya, havia captat la seva atenció. Ella el veia -així es veia, de fet- estès sobre Montserrat. Què havia passat, doncs? Que el núvol havia caigut. Em va encantar la imatge. No hi havia fantasia en les seves paraules, era la pura realitat. La realitat vista a través dels seus ulls.

Tit, tat, tot

La preferència de l'Adrià per l'oclusiva dental sorda [t] és sorprenent. Es podria dir que sent autèntica passió per aquest fonema. Ja he explicat que transforma [k] en [t] sistemàticament. Doncs no només això. En algunes ocasions, en posició inicial, l'oclusiva dental sonora [d] i l'oclusiva velar sonora [g] s'ensordeixen i passen totes dues a [t], com tit (dit), tat (gat), tot (got). Tots tres exemples són monosíl·labs acabats en [t]. És evident que aquesta [t] final influeix en la consonant inicial en forma d'assimilació, perquè en paraules que no presenten la [t] final el fenomen no es produeix i apareixen solucions diferents, com buós (gos) o aleta (galeta).

Amfili!

Ja no ho diu així, però durant un temps aquesta expressió de l'Aina ens va fer molta gràcia. Per això he volgut deixar-ne constància. Quan li vam sentir per primera vegada no sabíem què volia dir, sonava a "I'm feeling", però pensar que estava repetint una frase en anglès resultava massa enrevessat. Pel context de seguida ho vam captar, estava dient "auxili!". Boníssim.

Llavorens

L'Aina ha après el col·loquialisme llavorens i el fa servir a tort i a dret, sobretot quan relata fets que tenen seqüència temporal: "llavorens això, llavorens allò...". La veritat és que té la seva gràcia. Com també sentir-la dir algunes formes verbals com "faigui" en lloc de "faci", "vaigui" en lloc de "vagi"...