A vere si aixins te veic...

M’he estat fixant darrerament en tres aspectes concrets del lèxic de l’Aina i de l’Adrià: els castellanismes, els col·loquialismes i els dialectalismes. Com que els primers aprenentatges lingüístics que fem són orals, és inevitable que l’adquisició de nou lèxic en aquestes primeres edats inclogui elements de categories lèxiques pròpies de registres informals o familiars. Reprodueixen, per tant, castellanismes habituals com l’article neutre lo, gordo/a, vale, ningun/a, mando, txutxe, rato, pillar, sentar-se, provar (en lloc d’emprovar), estar (amb usos que corresponen a ser) o caure’s (en lloc de caure). És curiós també comprovar com el seu vocabulari és ple de formes o pronúncies col·loquials, com érets (eres), dumés (només), apendre (aprendre), atxecar (aixecar), ficar (quan caldria utilitzar posar), aixins (així), vem (vam), io (jo), a vere (a veure), txumeneia (xemeneia), vritat (veritat), hi han (hi ha), coneixo (conec), posà'ns-e (posar-nos) o se’ls hi (se’ls). I, naturalment, aprenen també les formes dialectals característiques de la seva zona: vec/veic (veig), vic (visc) faic (faig), faigui (faci), vaic (vaig), vaigui (vagi) o haigui (hagi).

Són màgics...

Ahir l'Aina i l'Adrià es miraven uns dibuixos animats d'uns fantasmes. L'Aina, entusiasmada perquè els tres protagonistes podien travessar portes sense obrir-les, em va dir:

-Són màgics, poden entrar per la porta igualment que estigui tancada.

Per construir la subordinada concessiva necessitava una conjunció -una locució conjuntiva en aquest cas- com encara que. Però no li va sortir i va improvisar un invent: igualment que (+ subjuntiu). Deixant de banda la incorrecció, resulta enormement interessant aquesta capacitat d'innovar, d'atrevir-se amb una fórmula creada sobre la marxa. Estic convençut que és aquest impuls creatiu, i no la repetició, el que empeny el veritable desenvolupament de la competència lingüística.

Em fa vergonya! Que me caic!

L'Adrià, igual com ho va fer l'Aina, confon les paraules por i vergonya. Ahir a la piscina suplicava a les monitores que no el deixessin sol perquè li feia "vergonya". Naturalment, no era vergonya el que tenia, sinó por. No només això, en aquest particular calvari que ha de passar cada dissabte també diu sovint "que me caic!!!", una curiosa manera d'expressar el seu pànic a enfonsar-se. Caure i enfonsar-se són conceptes que tenen en comú la llei de la gravetat, però poca cosa més. Queda prou clar que l'Adrià, a dins de l'aigua, no està per gaires precisions lingüístiques.

L'Adrià ja ha fet la bona!

L'Aina va perfeccionant les seves capacitats lingüístiques: el seu llenguatge és cada vegada més precís, el seu lèxic es va ampliant i la seva capacitat d'expressió s'afina i guanya en matisos. També comença a emprar frases fetes, un veritable pas endavant tenint en compte que el seu significat no és fàcilment deduïble i que, per tant, la seva reproducció tampoc no es pot considerar un aspecte menor. Avui, per exemple, n'ha dit una que jo encara no li havia sentit. Però ha alterat l'ordre de les paraules i ja se sap que en llengua l'ordre dels factors pot alterar el producte. Ha dit: "L'Adrià ja ha fet la bona!", quan el que volia dir era: "L'Adrià ja l'ha feta bona!". Un error sense importància, perquè el que en realitat té valor és l'actitud lingüística que demostra, sempre inquieta i exigent.