En un cent i no res

L'altre dia l'Aina i l'Adrià discutien sobre la rapidesa amb què feien alguna cosa, no recordo ben bé quina. L'Aina, per dir que ella trigava poc, va utilitzar l'expressió "en un tres i no res". Em va sorprendre, perquè era la primera vegada que la hi sentia i em vaig preguntar d'on l'hauria tret. Però encara em va sorprendre més que es prengués la llicència de modificar-la per dir el contrari. Com que tres és poc i ella trigava poc a fer-ho, per dir-li al seu germà que ell trigava molt, va aplicar lògica matemàtica i li va dir que ell ho feia "en un cent i no res". Inesperadament, dies més tard, llegint-los el conte La petitona s'abriga, vaig topar amb la resposta a aquell primer interrogant. Em vaig aturar un instant i no vaig poder evitar un breu somriure de satisfacció, aquella primera sorpresa es va esvair -la segona, encara ara no- i vaig continuar llegint.

Arra!

Ara que l'Adrià ha après a fer la [r] vibrant, sembla com si volgués fer gala de la seva particular proesa fent vibrar la [r] fins i tot quan no toca. Enrera queden aquelles pronunciacions bategants [r] o dentals [d] amb què salvava el seu obstacle fonètic. Ara aquell so rebel ja el té dominat, tant que sovint l'utilitza quan no cal, com a ma[rr]e, ze[rr]o o a[rr]a.