Infart?

L'altre dia l'Adrià, tot d'una, em va preguntar si sabia què volia dir infart. Em va desconcertar, sentir aquesta paraula en boca d'un nen de quatre anys deixa perplex. Li vaig demanar que m'ho expliqués.

-Si et fas un tall a la cara, això és un infart.

Estic segur que se'm van fondre unes quantes neurones intentant processar aquella afirmació. Era evident que havia sentit i memoritzat una paraula sense aprendre'n el significat correcte.

-Vols dir que aquest tall no és una ferida? -li vaig preguntar creient que es tractava d'una confusió causada per la similitud fonètica.

-No -i va improvisar una lliçó de sinonímia-, infart, ferida, mal... pupa. Es pot dir de quatre maneres.

No vaig contestar. Havia quedat ben servit.

iavia una vagada...

L'Aina ha escrit el seu primer conte. Literalment i respectant els salts de línia, diu així:

iavia una vagada un avi

i una avia i una nena mol

maca i astavan al

ort i asdivartian mol

al ort

És la primera vegada, si més no que jo en tingui constància, que es llança de forma espontània a escriure una història. És cert que l'argument pren com a base un fet quotidià molt proper, però el relat és fictici. Extreu els personatges, l'escenari i l'acció de la seva pròpia experiència, però la fórmula inicial (iavia una vagada) i l'ús de la tercera persona demostren una clara intencionalitat creativa. Construeix una ficció i ho fa conscientment, situant-se com a narradora, aquí hi ha la innovació. Sens dubte, un gran pas endavant en el seu particular procés d'adquisició de competències lingüístiques.