Tanta il·lusió que em feia!

Ahir a la tarda anàvem amb l'Aina cap a casa, després de deixar l'Adrià a l'Escola de Música. Plovia, però ella, malgrat la inclemència meteorològica, volia quedar-se al parc de la plaça del Pi en comptes d'anar cap a casa. Òbviament, des del punt de vista d'una nena de cinc anys no hi ha cap motiu perquè la pluja interfereixi en la seva atracció pels gronxadors i els tobogans. Al contrari, encara guanyen interès. Per això l'aixopluc protector de casa la va desencisar:

-Tanta il·lusió que em feia! -va protestar amb un aire de decepció.

La Sandra i jo ens vam mirar instantàniament i vam somriure. Aquella expressió ens va sonar estranya, no feia gens per a una nena de la seva edat. Potser és que aquests avenços lingüístics que tant ens agrada observar, de vegades ens costa assimilar-los. Pura paradoxa: veure'ls créixer ens meravella, però alhora també ens resistim una miqueta a acceptar que deixen de ser petits.

Una lletra una mica equivocada

La inexactitud de la correspondència entre fonema i grafia posa traves en l'aprenentatge de l'escriptura. Són petites dificultats lingüístiques que moltes vegades s'arrosseguen durant anys en forma d'errades ortogràfiques. Per exemple, l'ensordiment de [d] en posició final o la neutralització en posició àtona dels fonemes [o] i [u]. Ahir a l'hora d'anar a dormir l'Adrià tenia xerrera fonològica, jugava a fer-me endevinar quin nom d'un familiar començava per... s, per... m. Vaig prendre jo la iniciativa i li vaig preguntar quin nom començava i acabava amb d. De seguida em va contestar:

-David! 

I es va posar a pronunciar fonema per fonema, fins que va arribar a la d final, que va fer [t] i em va dir, tot original ell:

-Aquesta lletra està una mica equivocada.

Una explicació elemental, però d'una exactitud i efectivitat demolidores. Ell ha après que d és [d] i que t és [t]. Alguna cosa no acaba de funcionar quan es desfà aquesta correspondència.  Però no diu que està "equivocada", diu que està "una mica equivocada". Aquí hi ha la gràcia. No qualifica aquest petit inconvenient d'equivocació, perquè sap que això passa de vegades. Encara no sap per què, però ja sap que la correspondència entre fonema i grafia no és exacta. No ho veu lògic i li costa d'acceptar-ho, però sap que és així.

Després, el seu torn:

-A veure si endevines quin nom comença per... u?

-Uuuu... riol -vaig voler posar-lo a prova.

Però no el vaig enxampar:

-No, Oriol comença amb o... És que aquesta o també està una mica equivocada.

Quan se cau la dent

En això de la llengua tinc sovint la trista sensació que hi ha lluites perdudes. No hi ha manera, per exemple, que utilitzin el verb caure sense pronominalitzar. Mira que és ben fàcil: caure i prou. Doncs no, tot es cau. Una altra lluita perduda és la del verb ficar. Tot ho fiquen, no posen res. "Em fico aquí a pintar", em deia un dia l'Aina. Es fiquen la roba, fiquen pasta de dents al raspall, es fiquen al mig... És insofrible i els intents -suaus i subtils per no generar l'efecte contrari- no fan efecte... O potser sí... perquè, mira, casualment ara mateix, mentre escrivia, ha vingut l'Aina i m'ha dit:

-Vols veure la camisa que et posaràs?

S'obre una petita escletxa per a l'esperança.