Dakh, pokh, melikh

Encara no ho ha aconseguit, però sospito que està a punt de fer-ho. L'Adrià està a un pas de guanyar la batalla a la gran irreductible oclusiva velar sorda [k]. Semblava fins i tot increïble que no sabés fer la [k], un so aparentment senzill, quan ja fa temps que en domina d'altres de més complicats. Tot i així, l'evolució que està fent per arribar a l'objectiu final de dominar aquest fonema és més que curiosa. Les altres oclusives sordes [p] i [t] tenen el punt d'articulació més endavant que [k] i això em feia pensar que la seva dificultat consistia en què no sabia situar la llengua més enrera, en aquest cas en el vel del paladar. Però no deu ser ben bé això, perquè ara resulta que ha començat a fer una estranya [k] que més aviat sembla uvular [q] i que, en lloc d'oclusiva, resulta africada. És a dir, s'ha passat de llarg, posa la llengua encara més enrera, en la zona de la campaneta, i a més a més ho complica alterant el mode d'articulació. La representació fonètica seria [qx], un so tan estrany que sembla gairebé impossible. Quan vol dir drac fa alguna cosa semblant a dakh [daqx], porc és pokh [poqx] i melic és melikh [meliqx].

Aià fot!

L'Adrià continua imparable en el seu particular procés d'aprenentatge. Els seus recursos lingüístics augmenten i la seva capacitat d'expressió és cada vegada més gran. Lògicament la seva germana li porta un gran avantatge i, posats l'un al costat de l'altra, dóna la sensació que l'Adrià encara parla "poquet". L'altre dia en vaig tenir un exemple clar. No recordo ara per quina raó, l'Aina em va dir:

- Jo sóc forta!
- Aià fot! -va afanyar-se a dir ell.

Les diferències són evidents. L'Aina es refereix a ella mateixa en primera persona fent ús del pronom, mentre que l'Adrià encara ho fa utilitzant el seu propi nom, en tercera persona. L'Aina utilitza el verb ésser, en canvi, l'Adrià encara el considera prescindible. Fonèticament, l'Aina va ser impecable; l'Adrià, naturalment, encara no fa el grup [dr] i prescindeix de [r] davant de consonant. De tota manera, vistes les distàncies, hi ha dos detalls interessants, prou indicatius dels progressos de l'Adrià: d'una banda, va demostrar que havia entès la conversa i va decidir d'entrar-hi; i d'una altra que va ser conscient de la necessitat de canviar el gènere de l'adjectiu. En definitiva, vol conversar i vol fer-ho bé.