A xut...

La setmana passada, abans de banyar-los, vam posar l'Adrià a la gibrelleta. Casualment, hi va fer el seu primer pipi. Ho hem intentat un parell o tres de vegades més, però no ens n'hem sortit. Es queda allà assegut, però res de res. La novetat lingüística és que l'última vegada va dir: "A xut! (no surt)". Amb això hem deduït que ell sap que la gibrelleta és per fer-hi pipi. La frase segurament l'ha après per imitació de la pregunta "no surt?". El que és realment interessant és que demostra haver entès el significat.

Més molt

Un dia l'Aina em va demanar aigua. Li'n vaig posar una mica, però ella sempre vol que li ompli el got:

- Més!
- No, Aina, tu beu i si en vols més ja te'n tornaré a posar.
- No, més!!!
Li'n poso una mica més.
- No, més molt!

Em va fer gràcia l'expressió. La necessitat d'augmentar la quantitat la va portar a innovar amb una combinació curiosa. Al revés funcionaria perfectament: "Molt més", però ella ho va combinar a la seva manera.

També portada per la necessitat d'expressar una idea per mitjà d'un verb que encara no domina, l'altre dia, quan els preparava la banyera, va dir:

-A veure qui guanya més!

Perquè es despullin ràpid i sense protestes, "organitzo" cada vespre una competició i els dic: "A veure qui guanya!". Aquesta vegada l'Aina se'm va avançar, però afegint el més. Em va sobtar.

No m'ha creixet el nas

L'Aina ha vist en el conte del Pinotxo de les Tres Bessones que si es diu una mentida creix el nas. L'altre dia, molt innocentment, me'n va dir una i jo li vaig contestar:

- No m'enganyis, que et creixerà el nas com al Pinotxo... ui, mira! que et creix el nas!
I ella, tota alarmada, es toca i diu:
- Nooooo, no m'ha creixet!

Queda clar que encara no domina tots els participis irregulars.

Hola i aieu!

L'Adrià diu perfectament hola. Però, en lloc d'adéu, diu aieu. És evident que és més fàcil. El ritual de cada nit a l'hora d'anar a dormir és dir adéus i holes des dels braços de la seva mare:

- Aieu Naina (Aina), aieu papi...
- Hola tel (estel), hola Melen (Melman, la girafa)...

Beies!

L'Adrià ja sap fer el plural. Sap que per referir-se a més d'un objecte ha d'afegir una s. Ahir m'ho va demostrar: li va caure una cullera a la banyera i va dir "beia!", però quan va veure que n'hi havia una altra, va dir "beies!". Va formar un plural de manera ben conscient i em va deixar meravellat, perquè es tracta d'un aprenentatge molt diferent al de les simples paraules. L'adquisició de lèxic és un fenomen elemental: el nen s'adona que una determinada persona o un determinat objecte té un nom, perquè el sent, i aprèn a reproduir-lo. Però el plural és un aprenentatge morfològic, més complex que el lèxic. S'adona que afegint una s, amplia el nombre d'objectes als quals es refereix. Jo ho veig com una veritable proesa. Quan ho va aconseguir l'Aina ja m'ho va semblar. I ara l'Adrià m'ha sorprès igualment.

Amunt!

L'Adrià ja ha après el significat de l'adverbi amunt. L'altre dia estava assegut al llit amb el seu Baba (l'osset) a les mans (hi ha algun moment en què no el tingui?) i el llençava repetidament cap amunt dient: "Amunt!". Entre els adverbis que indiquen la direcció del moviment, aquest és el primer que ha après.

Lo d'això

Ahir al vespre, a l'hora d'anar a dormir, l'Aina estava jugant amb el plàstic adhesiu d'un paquet de tovalloletes. El plàstic, que és transparent, portava enganxat un tros de l'embalatge de les tovalloletes. Doncs resulta que va pedre entre els llençols el plàstic transparent. Mostrant-me el tros d'embalatge, em va dir: "On és lo d'això?". Vaig quedar sorprès. Podia haver construït una frase molt més senzilla, com "on és el plàstic?", però va recórrer a l'article neutre (castellà!) lo per crear un interrogant força més complex. És a dir, en lloc de preguntar per allò que no trobava esmentant-ho directament, ho va fer per referència al que tenia a la mà. La frase escollida, que respondria a l'estructura profunda "on és aquella cosa que anava enganxada a aquesta cosa?", demostra un nivell d'abstracció i de complexitat clarament superior a una fórmula elemental com "on és el plàstic?".

Comparacions i metàfores

M'he adonat que ja fa temps que l'Aina sap fer comparatives de superioritat i d'igualtat. No em sona que n'hagi fet mai d'inferioritat, ja m'hi fixaré. Expressa bé la similitud amb l'adverbi com, tot i que el manté quan utilitza el verb semblar. Ahir, per exemple, em va dir: "Sembles com un doctor". També crea metàfores. De fet, el joc simbòlic és en certa manera una representació metafòrica i ella ja fa temps que el practica. Amb una nina, per exemple, adopta el paper de mare. Altres vegades diu que és una princesa i molt sovint que és una tigressa (va a la classe dels Tigres). El seu germà és un cargolet i a ella li agrada molt remarcar aquesta distinció perquè expressa molt gràficament la seva "superioritat" (és més gran, més forta...). Però la metàfora més sorprenent la va fer abans d'ahir. Estava ella asseguda fent caca i jo, davant seu, esperant que acabés. Per animar-la li vaig dir:

-Va, que ja surt!
-De casa seva... -contesta ella.
Faig cara d'estranyesa.
-Jo sóc la seva casa -aclareix.

Summament poètic.

Bigloteta

L'Aina em va dir ahir que havia anat a la "bigloteta" de l'escola. La conversa va anar així:

- Avui hem anat a la "bigloteta"-m'explica ella.
- Heu anat a la "bigloteta"? -pregunto amb sorpresa, imitant la seva pronunciació.
- No... -contesta amb estranyesa.
- No heu anat a la "bigloteta"? -insisteixo.
- No -confirma ella.
- A la biblioteca? -ara correctament.
- Sí...

Pot semblar una conversa absurda, però ja m'ha passat altres vegades. I sempre arribo a la mateixa conclusió. Encara que ella no sàpiga pronunciar correctament una paraula, només l'entén (o només vol entendre-la, això no ho tinc clar) si es pronuncia correctament. No "accepta" una pronunciació incorrecta quan ve de l'interlocutor. És curiós, sembla com si ella, després d'escoltar i aprendre la paraula biblioteca, no la reconegui mal pronunciada en una tercera persona, encara que sigui imitant la seva pròpia pronunciació. Segurament en la seva memòria lingüística ella té enregistrat biblioteca, i encara que fònicament no sàpiga reproduir exactament el que té memoritzat, ella només reconeix la forma correcta.

Menja!

L'Adrià va ampliant el seu particular repertori de frases imperatives. Ahir va dir per primer cop "menja!". Volia que li agafés amb les dents una canya, la qual cosa indica que per a ell el significat del verb menjar no és exactament empassar, sinó més aviat agafar amb la boca, mossegar... També diu "mina!" (vine!), i "té!".

Està de nit

Tot i que en general l'Aina fa correctament la distinció en l'ús dels verbs ser i estar, de vegades comet alguna errada. L'altre dia, entrant a casa, ens va dir: "Està de nit". Però la frase no es va acabar aquí, va continuar amb una adversativa també dubtosa: "Però jo tinc son". La utilització de la conjunció però és en aquest cas tota una incògnita, hauria quedat millor una copulativa i, però va preferir complicar-ho...

Paraules lletges

L'Aina ja sap que hi ha "paraules lletges" que no s'han de dir. També les coneix com a "paraulotes". I en sap algunes, com p***a, c***o, t***o/a, o***a, que suposo que deu haver sentit a l'escola. Com a mesura dissuasiva, nosaltres li diem que si diu "paraules lletges" li haurem de rentar la llengua amb sabó. I la mesura és, de moment, força eficaç. Sobre aquest tema hem viscut anècdotes curioses. L'Adrià, en lloc de conte diu tonte. Un dia que l'Aina el va sentir dir tonte, de seguida es va afanyar a dir-me: "Papa, l'Adrià m'ha dit tonta". I jo: "No, Aina, l'Adrià s'ha equivocat, ell volia dir conte". Em va fer gràcia també el dia que va sentir per primera vegada la paraula molèstia en una cançó que canta un personatge al conte del Pinotxo de les Tres Bessones. "Papa, ha dit una paraula lletja!". Per la seva semblança amb o***a i perquè en desconeix el significat, molèstia la va considerar "lletja".

Papa, tinc un mal...

Em va fer molta gràcia la primera vegada que li vaig sentir a l'Aina aquesta expressió, ja fa molt temps. Tenia una petita ferida, que es devia haver fet a l'escola. Se'm va acostar amb to de lament i assenyalant la ferida em va dir: "Papa, tinc un mal". Encara ho diu així i no la corregeixo perquè em sembla una expressió preciosa.

Una cosa malament

L'Aina va fer ahir aquesta curiosa construcció amb un adverbi fent la funció d'adjectiu: "És una cosa malament", per referir-se a una "cosa dolenta". Això m'ha recordat que de vegades utilitza l'adverbi malament com a expressió de reprovació: "Malament!", en lloc de dir "això està malament!" o "això no es fa!".