¡Ni se te ocurra!

L'adquisició del castellà és una font constant d'anomalies lingüístiques. Tots dos s'hi enfronten amb afany per aprendre'l, però observo diferències en els seus processos d'aprenentatge. L'Aina, que és més continguda, té ara com ara un castellà força fluït, molt correcte en la conjugació verbal i amb un repertori lèxic més que notable. Només puntualment té algun problema, com ahir que parlava de "las dientes". L'Adrià, en canvi, és més llançat i, per tant, amb resultats molt més irregulars, sovint estrafolaris. Encara calca estructures del català com "ponte al agua" en lloc de "métete en el agua" o "me digo Adrià" en lloc de "me llamo Adrià". També té mancances lèxiques, com "puedo achecar el braz" en lloc de "puedo levantar el brazo", i es confon en l'ús d'algunes preposicions: "me pongo arriba de tuyo" en lloc de "me pongo encima tuyo". Però, alhora, és extraordinàriament agosarat i posa en pràctica sense cap por les expressions que sent en l'àmbit familiar o a la tele, amb predilecció per les de major contundència semàntica, com "ni se te ocurra", "como Dios manda" o "me temo que no".

¿Ya estamos a Suerte?

L'Adrià s'ha llançat a practicar el castellà. El sent a la tele des que va néixer i és present en moltes converses familiars, però fins ara només l'havia utilitzat en situacions molt concretes de joc simbòlic. Aquest permanent contacte amb el castellà explica que no hagi demostrat mai dificultats de comprensió. Tot i així, fins ara havia actuat amb una certa indiferència cap a aquesta llengua, fins i tot, comparant-lo amb l'Aina, s'havia mostrat bastant impermeable a la seva influència. La qüestió és que ara ha començat a expressar-se oralment en castellà i, curiosament, en els mateixos contextos d'emotivitat social que van animar la seva germana a utilitzar-lo fa dos anys i mig. Igual que ella, ho fa amb un to emfàtic que clarament busca la complicitat de l'interlocutor, en moments d'esverament, per cridar l'atenció.

Ho hem constatat de manera molt especial aquest cap de setmana. Hem estat a Sort, on ens hem trobat amb uns amics, l'Olga i el seu fill mitjà Ian, que ens han portat a descobrir uns paratges belíssims del Pallars Sobirà. Però per a l'Adrià -també per a l'Aina, és clar-, la descoberta ha estat doble: el paisatge i la parla. I com que totes dues coses estan íntimament relacionades, endinsar-se en el paisatge del Pallars sentint parlar d'eques i corders fa que allò que normalment entra només per la vista entri també per l'oïda. És sens dubte una manera privilegiada de conèixer un indret, d'interioritzar-lo i d'assaborir-lo.

Però l'Adrià, amb cinc anys acabats de fer, es troba lluny encara de poder gaudir d'aquestes sinestèsies paisatgístiques, de manera que el parlar nord-occidental dels nostres amics li devia resultar estrany. Encara que per raons diferents, li devia passar com quan sent parlar castellà: els entenia tot i ser conscient que aquella no era la seva manera de parlar. Com que es devia sentir incapaç de reproduir aquell "estrany català", va recórrer al castellà. I els diàlegs -o intents de diàleg- resultaven estrambòtics, perquè el seu castellà deficitari, a més de totalment incongruent, li limitava molt la capacitat d'expressió. Tant és així que per preguntar si ja havíem arribat a Sort, va dir: "¿ Ya estamos a Suerte?".