Ortigues, espígol i esbarzers

Avui hem anat a les Muntanyes Russes, un paratge de Sant Vicenç veritablement encisador. Un dia esplèndid amb tota una colla d'amics i que m'ha servit per adonar-me de dues coses: que no sortim gaire a trepitjar la natura i que és important fer-ho perquè resulta altament pedagògic. Des del punt de vista estrictament lingüístic, l'Aina i l'Adrià han pres contacte amb un camp semàntic que difícilment palpen al sofà de casa: el de la vegetació. Com que, sempre que puc, procuro que adquireixin precisió lèxica, avui no els he parlat d'arbres o de plantes, sinó de pins, roures, alzines, esbarzers, romaní i dents de lleó. Desaprofitar una ocasió com la d'avui utilitzant substantius genèrics hauria estat un delicte imperdonable contra el fascinant món de la botànica. I, un cop a casa, he volgut comprovar si la sortida havia estat fructífera lingüísticament parlant. I sí, se'n recordaven bé d'aquelles estranyes paraules que no tenen gaire encaix ni sentit en els diàlegs quotidians. Com es pot introduir, per exemple, la paraula esbarzer en una conversa a la sortida de l'escola, a l'hora del sopar o anant cap a natació? Llàstima que per ells, l'excursió, tot i que n'han gaudit moltíssim, hagi comportat una decepció justament botànica: no hem trobat ni ortigues ni espígol, el nom que aquest curs tenen les seves classes.

M'afavoreix

Difícilment els adults utilitzem paraules si no en coneixem el significat. O, més ben dit, si no creiem que en coneixem el significat. Amb propietat o sense, construïm frases amb matèria primera presumptament coneguda. I quan no sabem què vol dir una paraula, o bé la busquem al diccionari per engruixir el nostre vocabulari particular, o bé simplement la desterrem, unes vegades perquè no tenim temps de buscar, d'altres perquè ens fa mandra dedicar-n'hi. Malauradament, el gust per la precisió lingüística i la disponibilitat de temps sovint col·lideixen. Però en el nens, afortunadament per al seu procés d'aprenentatge, no és així. Es llancen a parlar i hi posen tota l'artilleria lingüística que en un moment o altre han estat capaços de retenir. Ahir l'Adrià, assenyalant-me unes galetes em va demanar:

-Papa, vull una cosa que m'afavoreix.

-Què vols? -vaig preguntar, atònit.

-Això! -i continuava assenyalant la capsa de galetes.

-I això t'afavoreix? -vaig preguntar amb estranyesa.

-Sí -totalment segur.

-I què vol dir que t'afavoreix?

-No ho sé...

-No ho saps? -més estranyat, encara.

-No, no en tinc ni idea -va sentenciar amb una indiferència demolidora.

Em vaig empescar una excusa per no obrir la capsa de galetes. Faltava poc per sopar.

Un tros de dia

Ara ja no ho fa gairebé mai, però de més petit l'Adrià es llevava sovint durant la nit. Perquè tornés al llit li dèiem que encara era de " molt de nit" i que fins que no fos "de dia" no era hora de llevar-se. Havíem tingut autèntiques batalles nocturnes amb ell. Dissabte ens ho va fer recordar, perquè va venir al nostre llit bastant d'hora, coincidint amb les primeres llums del dia. A través de la persiana es podia veure perfectament la claror, encara tènue, del matí. Ell, com de costum, amb la maquinària esclatant d'energia i nervi, va reclamar que ens belluguéssim recuperant el vell argument, però amb una imatge innovadora, fins i tot poètica:

- Mireu, hi ha un tros de dia!